I farem cagar el tió...

Poques coses hi ha tan ten­dres i tra­di­ci­o­nals a casa nos­tra com fer cagar el tió. Una tra­dició cata­lana, també occi­tana i ara­go­nesa i mallor­quina –tot i que aquesta s’ha per­dut–, que aplega la família al vol­tant d’una soca, un tronc, una fusta o una caixa ben tapada que rebrà cops de bastó i cagarà lla­mi­na­du­res i coses pràcti­ques. He lle­git que la tra­dició de fer cagar el tió està rela­ci­o­nada amb la fer­ti­li­tat i el sols­tici d’hivern, que és com un cant al renai­xe­ment de la natura espe­rat després d’un llarg hivern. En tot cas és un dels moments més emo­tius de les fes­tes de Nadal perquè reu­neix la família més pro­pera, a qui s’obse­quia amb petits pre­sents, i que pot ser la prèvia d’un sopar fami­liar i en alguns casos la pre­pa­ració per anar després a la missa del gall.

Tot ha can­viat molt. Recordo la il·lusió de petit, a les hor­tes de Santa Eugènia, quan arri­ba­ven les fes­tes de Nadal. A casa es feia arbre. El meu oncle era l’encar­re­gat d’anar-lo a bus­car i recordo haver-lo acom­pa­nyat a la zona de Vila­bla­reix o Bes­canó a bus­car un ginebró. Res d’avets en aquells moments. Qua­tre boles i uns llums i allò feia goig. Després va venir el temps de mun­tar també el pes­se­bre. Un gran pes­se­bre a l’entrada de casa, amb mol­tes figu­res i rius i llacs amb aigua. No patíem, com ara, la sequera que ha dei­xat asse­de­ga­des les hor­tes. El tió no era un tronc. Era una caixa o una fusta, però tot s’hi valia. El tapàvem amb una manta i li donava men­jar: aigua, alguna man­da­rina o fruits secs. I tal dia com avui al ves­pre, l’encís de veure com després de qua­tre cops de bastó, pre­ce­dits per una estada a una altra habi­tació per resar (res de can­tar en aquells moments), t’ofe­ria els seus pre­sents. Alguna figu­reta de mas­sapà, cigar­re­tes i mone­des de xoco­lata, tor­rons i a vega­des mit­jons i calçotets. Aquí s’aca­bava tot. Res de jogui­nes, que que­da­ven per als Reis.

Amb l’arri­bada de l’ado­lescència la cosa es va aca­bar. La vaig recu­pe­rar quan vaig tenir nebots i després fills. Encara fem cagar el tió i és una manera de reu­nir-nos tots ple­gats, sopar en família i pas­sar una bona estona. Els nos­tres tions, però, no tenien ulls ni boca, ni bar­re­tina, ni tam­poc sabíem què eren les tio­nes. Els ajun­ta­ments no feien fes­tes per rebre’ls, cosa que trobo prou bé, i, és clar, tam­poc tallers de tions. Ara n’hi ha de gegants als bar­ris, almenys a Girona, i es fan fes­tes popu­lars. Tot això està molt bé, sem­pre que no es faci el cagatió, ele­ment estrany que lliga amb els Nadals.

“Amb el tronc més grui­xut que hem tro­bat, ja tenim pre­pa­rat el tió”, va escriure Joana Ras­pall. Hi és a mol­tes cases i deu fal­tar a massa d’altres, per manca de tra­dició o per neces­si­tat. També és moment per pen­sar en els més des­fa­vo­rits. El tió és una tra­dició que hem de man­te­nir, ben nos­trada, encara que des de fora la vegin tan esca­tològica com el caga­ner. Can­ta­rem o resa­rem, i dona­rem cops de bastó dema­nant torró d’aquell tan bo. “El tió sap que som cri­a­tu­res / i espe­rant treure’n lla­mi­na­du­res / li peguem, sense voler fer-le mal.” Això sí, gar­ro­tada ve, gar­ro­tada va, fa bri­llar, com abans, els ulls d’il·lusió als més menuts.