Anar al cinema a fer la becaina

Vaig al cinema molt menys del que voldria i veig a casa menys pel·lícules de les que m’agradaria per poder estar una mica al dia. Les agendes del present, plenes d’obligacions segurament autoimposades, fan difícil trobar els moments oportuns i, quan arriba la nit i la canalla dona una treva, el màxim que puc aguantar davant la pantalla són deu minuts. Aquesta setmana hem pogut llegir, i crec que no era cap innocentada, que Cinesa té en cartera oferir llits, per a dos o tres espectadors, en algunes de les seves sales. L’experiència pilot la faran en un centre comercial d’Oviedo. Sens dubte, la iniciativa servirà perquè se’n parli, com estic fent jo ara, però dubto que aquesta pugui ser la clau per a la supervivència dels cinemes. Tenint en compte que a les sales molta gent hi va a menjar i beure, temo que els que escullin veure en un llit la darrera sessió del dia es poden trobar submergits entre restes de crispetes de colors i sucre de begudes refrescants. Serà interessant veure com evoluciona aquesta aposta, perquè també és cert que les noves produccions són cada cop més llargues i, si punxes amb la tria, sempre pots aprofitar per fer una bona becaina. Ara bé, seria molt bonic pensar que, més que per llits i ofertes a preu d’or de menjar escombraria, el futur del cinema passa per oferir bones pel·lícules en un entorn agradable. Una experiència que també aquesta setmana he pogut viure assistint a l’estrena de Fallen Leaves, una pel·lícula de només 81 minuts –gaudir de creacions que no superen l’hora i mitja comença a ser un luxe– del director finlandès Aki Kaurismaki. A banda de gaudir del film, no vaig poder evitar fer l’exercici de recórrer visualment la sala buscant una persona jove. Segueixo esperant aviam si la trobo.