Sobre la Meridiana

Si es fessin concursos d’aquesta mena, el premi a la via pública més desencertada de Barcelona se l’enduria, molt probablement, la Meridiana. Ja sé que la competència seria dura, i que cada barri podria presentar candidats de mèrit, però oblidem per un instant els carrers sense asfaltar, els carrers amb un pendent gairebé alpinístic, les estretors motivades per influències, abusos i d’altres vicis administratius, tota la desgràcia urbanística que ens ha caigut al damunt. Deixant de banda, doncs, els desastres de tipus més local, i referint-nos a una dimensió més àmpliament ciutadana, la Meridiana és l’aberració màxima.

Una via ràpida subterrània hauria estat una solució lògica; una via ràpida enlairada hauria estat una solució poc agradable, però no tan destructiva com aquesta pista automobilística que parteix tot un barri històric, que trinxa una comunitat secularment unida. Es parla del teló d’acer, a Berlín, però a Barcelona tenim un teló de cotxes que fa també una funció separadora.

Com que el projecte era il·lògic, el resultat ha estat contradictori. Té numeració quilomètrica d’autopista, però no és autopista. Heu vist mai una autopista dins una ciutat, tallada per semàfors? Vol ésser una via ràpida i és una via d’embussos. No és una autopista però tampoc no és un carrer, sinó dos mitjos carrers que es miren de lluny per damunt d’una barrera difícilment franquejable. El sistema d’escales i de ponts que es va inventar per a salvar el riu motoritzat és vergonyós per la seva complicació i la seva lletjor.

Suposo que ja no hi ha res a fer, que aquesta estructura és immodificable. Només el fracàs de l’automobilisme –per raons econòmiques, socials, d’innovacions tècniques, etc.– permetria una reconversió d’aquesta via, com la inutilització de la via fèrria afavoreix, a partir de l’estació del Nord o de Vilanova, l’aprofitament públic d’un llarg espai. De moment, però, és una pura utopia pensar que damunt l’asfalt-terra de ningú de la Meridiana hi torni a créixer l’herba de la convivència de barri.

Almenys, em deia algú, que hi posin xiprers, i de cop m’he imaginat l’efecte que faria aquesta entrada a Barcelona si el camí automobilístic fos marcat per una renglera d’aquests arbres, que tenen l’avantatge pràctic de no necessitar gairebé espai i “no fer nosa”. El xiprer és un arbre amb vocació d’escultura, i al contrari dels seus congèneres tendeix a la concentració; no s’embranca gaire més enllà del seu tronc. El nom d’Avinguda Meridiana –quina mania americanista i provinciana al mateix temps, això de tenir avingudes– no té cap sentit, i menys tal com és ara; els xiprers li donarien un aire cívic, romà, mediterrani que no li esborraria el pecat original però faria més suau la penitència de passar-hi.

A més, el xiprer és el símbol de l’hospitalitat, i de la companyia, i ja és sabut que a vegades els símbols –sense que en siguem del tot conscients– ens obliguen. Als automobilistes ens convindria, en entrar a la ciutat, de rebre la lliçó d’esveltesa, de sobrietat, de silenci que ens donaria la processó de xiprers.