“Ens fan fora perquè xerrem massa”

En un viatge recent en un tren d’alta velocitat, observo com s’acosta el revisor. Tothom ha pagat el seu bitllet, així que no s’aprecien cares de tensió. El revisor es disposa a canviar de vagó però abans s’atura amb quatre dones que reposen les seves natges i conversen distesament a l’espai que hi ha entre cotxe i cotxe. L’home, simpàtic de mena, els pregunta com és que estan allà, assegudes a terra, si totes quatre deuen tenir una cadira assignada força més còmoda que aquell tros de tren. “Ens han fet fora perquè xerrem massa”, li aclareix una d’elles. Desconec si els va tocar un veí de vagó malhumorat, si el tema de conversa abans no les renyissin resultava banal per a l’entorn o si, simplement, havien ignorat que en aquell sector del tren s’havia d’emmudir, però el cas és que em va fer pensar en com de difícil és fer compatible, en els viatges llargs, el repòs d’alguns i les ganes de xerrameca d’uns altres. Potser es podrien crear vagons per a grups, o oferir auriculars aïllants a qui vol aprofitar el viatge per fer una bona becaina. O podríem, tots plegats, fer l’esforç d’abaixar el volum, sobretot en espais tancats. Que soc la primera que quan estic alegre se m’enfilen els decibels, però estaria bé intentar no vorejar la grolleria. Llàstima que aquelles quatre dones no van abandonar l’espai de descans en tot el viatge perquè ja estava preparada per enviar cap allà les tres dones que tenia al costat i que es van passar tot el trajecte explicant a una passatgera aliena que viatjaven per plaer però d’amagat. Resulta que havien ocultat el viatge a altres membres del grup que eren amigues “però no tant”. Amb tants detalls com van donar, segur que les oblidades se’n van acabar assabentant per via d’algun altre passatger.