Nit de vent

M’estiro al llit i sento un repic des­co­ne­gut a la fines­tra. Pri­mer penso que un dels gats ha sor­tit a l’ampit i ara està urpant la per­si­ana des de fora a la des­es­pe­rada. M’aixeco i ho com­provo. Ni ras­tre de cap gat explo­ra­dor. És només vent. I de vent en fa molts dies de nit, però avui la cosa s’esvera de tal manera que començo a pen­sar en nega­tiu. No és bon pre­sagi, em dic en silenci dins el cap. Demà pas­sa­ran coses llet­ges, m’asse­guro tota sola. Immersa en aquesta mena d’espi­ral maca­bra sense cap inter­lo­cu­tor –el cer­vell sem­pre va a la seva bola–, el vent encara xiula més fort. Però tot d’una del xiu­let passa al crit, com si s’hagués empre­nyat amb la raça humana. L’entenc. La veu se li torna més greu i de tenor passa a baix. Estic una mica espan­tada. Des de sota les flas­sa­des, ima­gino els remo­lins, l’espes­sor d’un vent que es fa sòlid, d’aque­lla mena de vents que no recordo haver escol­tat mai amb tanta força, ni quan pas­sava els estius a l’Empordà i vola­ven para-sols a la platja. No acon­se­gueixo ador­mir-me de cap manera. La per­si­ana balla un tecno desen­fre­nat i arribo a pen­sar que d’un moment a l’altre tren­carà el vidre. Em con­venço que l’endemà serà ter­ri­ble. Tot xungo. I no. El matí següent, havent dor­mit gai­rebé res, fa un sol del dimoni i arri­bem als vint graus en ple gener. El matí passa entre riu­res i mans, i a la tarda danso entre dos gats que em miren com abans de la tem­pesta i uns ulls que se’m men­gen amb més potència que mai. Neces­sito més nits de vent com aque­lla. Sobre­tot perquè va nete­jar-ho tot, per dins i per fora, i per l’endemà, un dia per a emmar­car.