Aigües que cal tractar

Goig sense ale­gria, el que hi va haver durant la visita del con­se­ller d’Acció Climàtica, David Mas­cort, a la depu­ra­dora de Mataró. Esgo­tats d’acu­mu­lar dies eixuts en un via­cru­cis que sem­bla no tenir fi, els con­vo­cats a les ins­tal·laci­ons de l’equi­pa­ment no ens sabíem ave­nir que final­ment els núvols hagues­sin vol­gut des­car­re­gar amb una cadència espe­rançadora. Fins i tot el mateix con­se­ller va ini­ciar la seva inter­venció donant les gràcies al Maresme per haver-lo rebut amb un feno­men mete­o­rològic tan desit­jat. “Ja era hora!”, va etzi­bar als pre­sents. Però imme­di­a­ta­ment després va esbor­rar d’un cop de ploma l’opti­misme i va asse­gu­rar que una pluja pun­tual, i efímera, no ens sal­vava de l’immi­nent decret d’emergència que ens arri­barà més aviat que no pas tard. Mas­cort ha visi­tat la comarca, però, amb una bona notícia –com en pràcti­ca­ment totes les visi­tes que fan els con­se­llers quan es pas­se­gen pel ter­ri­tori català– en els moments que cor­ren. Una prova pilot per rege­ne­rar part de l’aigua de la depu­ra­dora i perquè es pugui rea­pro­fi­tar en dife­rents àmbits. Sota la pluja, doncs, els tècnics es van esforçar per ven­dre els avan­tat­ges d’un futur a tocar que ens obli­garà a reu­ti­lit­zar l’aigua que fins ara s’esco­lava per les cano­na­des sense que importés ningú. La consciència medi­am­bi­en­tal dels polítics con­gre­gats sota els paraigües i els cas­cos pro­tec­tors era inne­ga­ble, però com a humans que som tots, a més d’un i d’una li va can­viar la cara davant el comen­tari que el camí porta cap al con­sum directe d’aquesta aigua rege­ne­rada. Ave­sats a una defi­nició d’aigua que ens venia apresa des de petits. Allò de sense gust, sense olor i sense color. Com­pro­var en directe que fins a tor­nar a arri­bar a aques­tes carac­terísti­ques, el líquid resi­dual havia pas­sat per dife­rents graus d’un to mar­ronós gens agra­da­ble a la vista no ho va fer més fàcil. I si a això hi afe­gim que la for­tor de l’espai, mal­grat estar a l’aire lliure, tam­poc aju­dava massa, l’experiència, ben cert, va dei­xar empremta. Tal qual. Comen­tant poste­ri­or­ment la pre­sen­tació vaig tenir la sen­sació que no n’hi prou amb la bona pre­dis­po­sició cap a les noves tec­no­lo­gies per donar el pro­blema per resolt. L’objec­tiu, que entenc i aplau­deixo, era cap­tar usu­a­ris d’aquesta aigua trac­tada que, de moment, només es vol des­ti­nar a nete­jar els car­rers i a regar els parcs i jar­dins públics, tot i que el trac­ta­ment també per­me­tria fer-ho en l’àmbit agrícola. La pro­posta impli­ca­ria tras­lla­dar-la des de Mataró en cami­ons cis­terna que, ben segur, enca­ri­rien molt un ser­vei que algú hau­ria de pagar. El canvi climàtic ha dei­xat de ser una cursa de fons que ens podia per­me­tre un cert marge de mani­o­bra i de reflexió per esde­ve­nir un pro­blema que exi­geix solu­ci­ons imme­di­a­tes. Demana una pressa que pot por­tar els res­pon­sa­bles polítics a pren­dre deci­si­ons amb un resul­tat amb més con­seqüències de les espe­ra­des. I això, per molt aixa­fa­gui­tar­res que sem­bli, cal tenir-ho molt pre­sent.