Llar de foc

Som en un temps que en una casa al camp encara és agra­da­ble encen­dre la llar de foc, i del tot indis­pen­sa­ble si no hi ha altra mena de cale­facció. Inten­taré d’impro­vi­sar una clas­si­fi­cació infor­mal de les llars de foc i dels seus usu­a­ris.

Les mal fetes. Són més que no es pensa. No tiren ni tira­ran mai. Jo no sé si la cons­trucció d’una llar de foc és una ciència o una màgia, tenint en compte les opi­ni­ons con­tra­dictòries dels qui pas­sen per experts, dels qui cre­uen en fórmu­les rigo­ro­ses de pro­por­ci­ons i alçades i dels qui diuen, en canvi, que és una qüestió d’ins­tint, de “tenir el do”, com qui té el do de llengües o de “lli­gar”. El que sí que sé és que no és una qüestió d’estètica o de pre­ten­si­ons. Ni de preu. Hi ha llars de foc d’aspecte admi­ra­ble que no fun­ci­o­nen. Ja podeu alçar o abai­xar el nivell del foc, ja podeu allar­gar o escurçar la sor­tida. El fracàs és defi­ni­tiu, i val més des­mun­tar-la i aca­bar amb una perpètua frus­tració.

Les cor­re­gi­des. Can­sats de mas­te­gar fumera, els usu­a­ris han fet totes les pro­ves esmen­ta­des, i mol­tes més, i tot d’un ple­gat un dia, no se sap per què ni com, la nos­tra tira. No inves­ti­gueu quina pot ser la petita causa del canvi, no la reme­neu més, la llar. Sobre­tot, no tin­gueu la vani­tat d’enten­dre-hi. Accep­teu el mira­cle.

Les que fun­ci­o­nen. Els déus us esti­men. És com haver tret la rifa. I com de qual­se­vol ganga, en podeu fer bon ús o mal ús.

Els avars. Hi ha qui vol encen­dre una llar amb un llumí, un quart de pàgina de diari, dues fus­te­tes i un tron­quet. Una llar no es pot encen­dre amb gasi­ve­ria. És una manca de res­pecte al foc. Doneu-li la ple­ni­tud d’entrada, la ple­ni­tud que demana tota mani­fes­tació ini­cial de vida.

Els matus­sers. Tenen magnífica lle­nya i l’abo­quen a la llar, com volent dir “apa, té, no et quei­xaràs”. No ente­nen que, com en d’altres actu­a­ci­ons en aquesta vida, no n’hi ha prou amb l’exhi­bició de poder, amb la supera­bundància de recur­sos perquè un pro­jecte fun­ci­oni. Cal interes­sar-s’hi. Cal con­viure amb allò que neix. Cal la humi­li­tat i la paciència d’apren­dre a vet­llar-ho.

Els cul-d’en-Jau­met. No paren. Ara enre­ti­rar una mica aquest tió, ara posar un bran­qui­llo­net per sota, ara bufar, ara ajun­tar els troncs, ara sepa­rar-los. Calma, si us plau. Mun­teu el foc de la millor manera pos­si­ble, i després dei­xeu que faci la seva vida. Hi ha dedi­ca­ci­ons que maten.

Els insul­tants, que llen­cen al foc el paquet de cigar­rets buits, el tap de plàstic “a veure què passa”, i con­fo­nen l’antiga i noble llar de foc amb un esclau capaç de dige­rir totes les imper­tinències.

La llista seria llarga, però el paper és curt. Si algú hi troba a fal­tar les llars de foc simu­la­des amb bom­be­tes ver­me­lles, i amb cin­tes que es mouen gràcies a un ven­ti­la­dor ama­gat, diguem tots de cor en memòria del seu inven­tor: que Déu l’hagi per­do­nat.