Per l’autopista vaig veure arribar, l’altre dia, tres cotxes francesos que exhibien les cintes i els llaços típics indicatius de flamant casament. Ignoro l’origen del costum, però veig que perdura. Els francesos es casen, guarneixen l’auto i passen la frontera ben contents. Duien cintes al netejaparabrisa, a l’antena, a les manetes de les portes.

Com que jo sóc d’abans de la guerra, m’és difícil d’entendre la satisfacció que pot produir exhibir la condició de nuvis, que és un estat que tradicionalment es duia amb discreció. Sembla que ha disminuït l’exagerat pudor sobre aquestes situacions, i potser per compensació històrica s’ha passat a la proclamació pública. “Sí, senyors, ens acabem de casar!”, ens diuen aquestes parelles a tots els qui ens empenyem a l’autopista. És evident que el cursi guarniment del cotxe lliga amb la desmitificació del matrimoni, o almenys en dóna una versió més espontània, comunicativa, publicitària…

Tinc la impressió, a més, que aquesta moda és coherent amb una de les malalties més generalitzades entre la joventut actual: la superficiefòbia. És a dir: no poden suportar la visió d’una superfície llisa, sense ornaments ni adhesius. Tots els éssers humans tendeixen a usar símbols, és cert, i així s’explica la supervivència de les insígnies; hi ha gent que necessita dur a la solapa allò que duu al cap o al cor. Gent que necessita fer saber a tothom –també als desconeguts que li passin pel costat– que ell és d’aquells o dels altres. En definitiva, la insígnia o l’escut “l’emparen” en societat. Aneu a saber si en aquest exhibicionisme no hi ha una certa dosi d’inseguretat o de frustració; necessitem proclamar el que som per a sentir-nos-en satisfets. Quan vaig acabar el batxillerat els de la colla ens vam posar la insígnia dels ex-alumnes dels Escolapis, i ara m’adono que ho vam fer perquè tothom veiés allò que nosaltres, precisament, encara no havíem paït: que ja no érem alumnes.

Els joves d’avui han renunciat, en general, al “punt” d’exhibició –la insígnia– i s’han dedicat a la superfície. Una insígnia només s’identifica si la mirem molt de prop, mentre que la superfície és una base de comunicació molt potent. La malaltia juvenil que deia consisteix en la incapacitat de resistir-se a ocupar una superfície: de cotxe, de moto, de samarreta, de bossa, de porta de cambra, de mirall, de llibreta… El jove necessita apoderar-se d’aquests espais –sovint de disseny industrial– i convertir-los en espais publicitaris d’ell mateix. I no para fins que hi enganxa adhesius, hi escriu noms –sovint, significativament, els que indiquen “possessió”–, hi dibuixa símbols universals…

El que passa és que l’exhibició és tan generalitzada que difícilment arriba a ser personal i creativa. Tots els símbols i les insígnies que es poden comprar es paguen amb una mica de llibertat… i potser per això donen una mica de falsa confiança. Tot això és el contrari d’un “distintiu”. Un distintiu de debò acredita que som “distints”, i això fa basarda, és arriscat, ens la juguem… Val més embolicar-se amb cintes rituals o exhibir l’adhesiu de moda, com un passaport d’anonimat.