Terra dura, prosa forta

Al lli­bre La terra dura (Pòrtic, 2023), l’escrip­tora Anna Pun­soda parla molt de pas­sada de la Man­co­mu­ni­tat. En rea­li­tat, el lli­bre parla sobre­tot de la Segarra, dels Plans de Sió, i d’aquesta Cata­lu­nya postoc­tu­bre, tan deso­ri­en­tada i tan impo­tent, dins de la qual l’autora només troba una via de sor­tida en el retorn als fona­ments forts i a les arrels per­sis­tents. Com ha fet ella mateixa, segons explica al lli­bre, empesa pels atzars de la vida, amb el seu retorn a la terra d’ori­gen després d’haver mar­xat de jove a Bar­ce­lona a cons­truir-se una vida pròpia. Ho explica amb una prosa sòlida, ferma, sense maqui­llat­ges ni trucs de fireta. La con­sistència d’una mirada equi­li­brada sobre una vida vis­cuda, un pai­satge redes­co­bert i un món al qual retor­nar i que, alhora, és també total­ment nou.

Però també parla, insis­teixo, de la Man­co­mu­ni­tat: en un capítol d’aquesta crònica ferma i intel·ligent en forma de die­tari, Pun­soda explica que una antiga relació amb un polític pro­gres­sista ale­many, un home abso­lu­ta­ment cen­trat en el seu pro­gres­siu èxit social i polític, va arri­bar al punt final en una con­versa en la qual ella va posar sobre la taula el des­in­terès que tenia el polític per qual­se­vol cosa que pogués ser impor­tant per a ella: “Conei­xes la Man­co­mu­ni­tat?”, li va etzi­bar. La què?

La referència a la Man­co­mu­ni­tat és molt ben tro­bada perquè amb aquest lli­bre trobo que s’hi com­pleix, d’alguna manera, una de les aspi­ra­ci­ons d’aque­lla gene­ració de polítics i intel·lec­tu­als que volien cons­truir un país com­plet: la Cata­lu­nya ciu­tat. Que se m’enten­gui bé: la Segarra és la comarca menys urbana de Cata­lu­nya, i la seva gent, la menys nou­cen­tista que conec. Però el lli­bre tras­pua una moder­ni­tat, uns valors gene­ra­ci­o­nals com­par­tits amb tot el país, una mirada lúcida i sin­cera que s’allu­nya dels tòpics de la rura­li­tat vista des de lluny. La Segarra tal com és: dura, des­con­fi­ada i pro­tec­tora alhora, amb la seva agroindústria que s’ho menja tot, amb els seus immi­grats que com­par­tei­xen tem­ples i tem­pe­ra­ments, amb els seus eco­lo­gis­tes i les seves mares atra­fe­ga­des escola amunt i escola avall, amb les seves femi­nis­tes que aga­fen el relleu d’unes dones que des de l’obs­cu­ri­tat dels temps han fet al camp les matei­xes fei­nes que els homes, amb els seus dan­dis pro­gres­sis­tes i els col·lec­tius inqui­ets que res­tau­ren cas­tells mil·lena­ris o orga­nit­zen xar­xes veïnals per impe­dir que la desídia política mal­tracti més el ter­ri­tori amb macro­gran­ges i deserts foto­vol­taics.

I aquest és l’altre gran valor, crec, de l’obra de Pun­soda: com­ple­tar la cons­trucció literària del país des del propi jo i des del propi lloc. Com ho feia també, en aques­tes pàgines, l’enyo­rat Manuel Cuyàs i el seu Mataró. L’experiència pròpia i local per des­co­brir un país sen­cer. Una tra­dició que ve de les memòries bar­ce­lo­ni­nes de Sagarra i de l’Empordà de Pla. Hi ha mol­tes mane­res d’apro­xi­mar-se al país i al fet de ser català. També des de la Segarra. No siguem, doncs, un país incom­plet i incon­sis­tent on passi allò de: “Conei­xes la Segarra?”. La què?