El nostre metge

La notícia que l’ajuntament barceloní vol “reimplantar” el metge de capçalera demostra fins a quin punt s’ha trastocat la relació metge-malalt que hi havia quan érem infants i que semblava assegurada per una sòlida tradició.

A la ciutat ens hem quedat sense metge de capçalera, i si preguntéssim a molts barcelonins “quin és el teu metge?” no ens podrien contestar amb aquella espontaneïtat i precisió d’abans. “Home, depèn, com que jo tinc un problema de cor (o digestiu, o circulatori) el metge que em visita més és el doctor…” Hem arribat, a través de l’especialització, al punt que cada una de les “nostres” malalties té un metge, però en canvi “nosaltres” –com a unitat vivent– no en tenim cap.

En el món rural, el metge és encara el metge de la persona concreta i al mateix temps global. Trobant-me una vegada al Pirineu, per Setmana Santa, vaig acompanyar un metge amic meu en una visita que va haver de fer en un poblet molt arraconat. La malalta era una dona, i el meu amic en sabia tota la història. Allò que tenia aquell dia la dona, el metge ho veia en funció de tota una evolució vital; no era tan sols un problema circumstancial a resoldre, un examen de símptomes i l’encert d’un diagnòstic. Era saber si era una persona soferta o gemegaire, quin tipus de vida feia o havia fet; era tenir al cap tots els problemes, grans i petits, que la seva salut havia presentat. Per això el metge de poble sol “veure” ràpidament unes causes i unes relacions entre símptomes que poden passar per alt a la sèrie successiva de notables especialistes que a vegades constitueixen l’inevitable viacrucis del malalt. En certa manera, del metge de capçalera es pot dir que és també una “unitat d’atencions intensives”, sense la sofisticació i els recursos tècnics que tenen les que modernament s’han inventat, però amb una insubstituïble capacitat de comprensió general.

Cada vegada és més difícil, en una gran ciutat, “tenir metge”, i el projecte de l’ajuntament deu voler corregir aquesta deficiència. És un projecte molt ambiciós, i no sé si pot arribar a imposar-se. En definitiva es tractaria de traslladar el concepte de “metge de poble” a la capital, a base de crear “metges de barri”. En caldrien molts, és clar, però de moment una mostra reduïda permetria de comprovar com és rebuda la novetat. Dependrà, en bona part, que augmenti la consciència de barri, tan necessària. El metge de barri i l’escola de barri són dues aspiracions del més gran interès social.

Si ens ho mirem bé, la manca del sentiment de tenir un metge propi –un metge que ens farà un bon “reconeixement” perquè té de nosaltres un previ i complet “coneixement”– és tan incomprensible com no poder dir qui és el nostre mestre. La nostra educació i la nostra salut demanen d’ésser vetllades amb una llarga i generosa dedicació personal.