Uns apunts memorables

Hi ha dies llu­mi­no­sos. Com l’altre dia, quan el doc­tor Manel Poch, mem­bre del Labo­ra­tori d’Engi­nye­ria Química i Ambi­en­tal de la UdG (Lequia), em va fer a mans un lli­bre excep­ci­o­nal. De fet, és un monu­ment, tant pel gruix (927 pàgines en for­mat DIN-A4), com pel pes (cal­culo que més enllà dels cinc qui­los) i pel que s’hi diu. Ciència i Tec­no­lo­gia del segle XX és un tre­ball homèric del pro­fes­sor Miquel Rigola que ara és un objecte tan­gi­ble i real gràcies al suport del Lequia. De fet, ho ha estat al llarg de molts anys d’inves­ti­gació, acu­mu­lació de dades i gestió de la infor­mació en la ment d’aquest engi­nyer químic que havia tre­ba­llat en empre­ses de trac­ta­ment d’aigües resi­du­als; a Naci­ons Uni­des, com a asses­sor en pro­gra­mes de desen­vo­lu­pa­ment; i a la Uni­ver­si­tat de Girona, com a pro­fes­sor d’engi­nye­ria química i gestió ambi­en­tal. I més que això. El que ha fet Rigola, una per­sona dis­creta i cons­tant, és escriure en català una història sobre tots (o pràcti­ca­ment tots: dubto que se’n deixi cap) els assump­tes que, al llarg de la centúria, han pre­o­cu­pat la huma­ni­tat, entes­tada a saber d’on venim i què hi fem aquí, i de quina manera som capaços d’expli­car, d’enten­dre i de modi­fi­car la rea­li­tat que ens envolta, des de la rela­ti­vi­tat a la mecànica quàntica, des de la ràdio als gra­ta­cels, des de la medi­cina al sis­tema solar. Aques­tes (quasi) mil pàgines no són només un com­pendi o una enra­o­nada i lle­gi­dora enci­clopèdia, sinó un rebost on anar a bus­car con­ser­ves per al conei­xe­ment, un espai aco­lli­dor per saber com som. Rigola, que és de natu­ral modest, diu que “més que una gran obra es tracta d’uns apunts”. Uns “apunts” memo­ra­bles que algun edi­tor ambiciós hau­ria de conèixer i publi­car ara mateix per al públic en gene­ral. Una obra vasta i pro­funda que ens fa més savis. Tor­nem a allò de Pere Crisòleg, l’arque­bisbe de Ravenna del segle V: “Els antics van viure per a nosal­tres; nosal­tres vivim per als que vin­dran: ningú no viu per a si mateix.”