“Són quatre pedres...”

Fa molt pocs dies la regi­dora de Cul­tura va uti­lit­zar aquesta expressió al Con­sell de Patri­moni refe­rint-se al jaci­ment mata­roní de Ca la Madrona... Trist, molt trist, que una regi­dora muni­ci­pal no pugui cop­sar la importància de tal tro­ba­lla arqueològica, tot i els set infor­mes rebuts de les més altes instàncies científiques i arqueològiques de Cata­lu­nya. Perquè a Mataró tenim un greu pro­blema: no esti­mar el nos­tre lle­gat patri­mo­nial. Quan­tes i quan­tes res­tes del pas­sat comú hem des­tros­sat, quan­tes n’hem fet des­a­parèixer a canvi d’un pre­sent ple de pro­me­ses de desen­vo­lu­pa­ment modern, ben sovint mai com­pler­tes. Can Fàbre­gas en seria l’exem­ple més para­digmàtic i deso­la­dor, però també “l’alberg per a pobres” –escola Menéndez y Pelayo durant molts anys– de l’alcalde Josep Abril, a qui podem dedi­car escul­tu­res però de qui des­truïm una de les seves obres més par­ti­cu­lars. Seguim amb Can Xam­mar, el Tea­tre Clavé i tan­tes altres, que qui viu a Mataró des de fa anys recor­darà amb tris­tesa. Quan al Mas­nou veiem Ca n’Humet, a Gra­no­llers Can Roca Umbert, fàbri­ques esde­vin­gu­des cen­tres cul­tu­rals, el Museu Naci­o­nal de la Ciència i la Tècnica a l’antiga Ayme­rich, Amat i Jover de Ter­rassa o a Bada­lona la seva vil·la romana, avui museu emblemàtic, situ­ada sota un bloc de nou pisos, pen­sem per què Mataró, tenint una història sem­blant a aques­tes ciu­tats, ha per­dut irre­mis­si­ble­ment gran part del seu patri­moni antic? I ho ha fet de manera con­ti­nu­ada i durant molts anys. Mataró i això, afor­tu­na­da­ment, no ho pot can­viar ningú, s’ha cons­truït damunt pobla­ci­ons des dels temps ibèrics, pas­sant pels romans, visi­gots, medi­e­vals o d’època moderna i con­tem­porània... per­so­nes de molt diver­ses èpoques que van triar aquest bell indret de Cata­lu­nya, situat entre el mar, l’esti­mat mar de Mataró, i la mun­ta­nya de la petita, bonica i molt acces­si­ble Ser­ra­lada Lito­ral. Aquest lle­gat ens con­forma i ens fa ser com som, però cal des­co­brir-lo, estu­diar-lo, inter­pre­tar-lo, con­ser­var-lo, museïtzar-lo i difon­dre’n la importància. Que no passi com amb la Torre Llau­der, allà bas­tant sola i sense que, amb les seves acti­vi­tats de segle XXI, formi part de l’entre­tei­xit de la vida cul­tu­ral de la ciu­tat. Per defen­sar aquest patri­moni amenaçat hem for­mat l’enti­tat comar­cal Asso­ci­ació en Defensa del Patri­moni Cul­tu­ral de Mataró i el Maresme (Ade­pac MiM). Per ara som poca gent, però gent que no callarà davant de cap agressió al patri­moni com­par­tit, perquè una soci­e­tat és culta quan sap esti­mar el seu pas­sat, aquest lle­gat que la pro­fun­di­tat de la terra ben sovint ens regala. Com el jaci­ment de Ca la Madrona que ens pot expli­car, si el sabem lle­gir, com va ser el nai­xe­ment de Mataró, quin tipus de població hi vivia, en podríem fer un pol d’atracció cul­tu­ral per conèixer millor el nos­tre pas­sat, i fent-ho, cons­truir un futur ciu­tadà millor, avui que Mataró també rep quan­ti­tat de per­so­nes que venen d’arreu del món, que han triat aquest bell i dinàmic indret entre el mar i la mun­ta­nya per refer-hi la seva vida i arre­lar-s’hi. No anem con­tra el Parc de l’Eco­no­mia Cir­cu­lar, mai no hi hem anat; només ens opo­sem al dis­ba­rat d’un tras­llat que pot ser, com altres cops, la seva des­trucció, ja que no hi ha cap pla­ne­ja­ment de recons­trucció al seu nou emplaçament. Només volem par­lar amb els res­pon­sa­bles del Parc –Ajun­ta­ment de Mataró, ajun­ta­ments de la comarca, Con­sorci de Resi­dus i Gene­ra­li­tat– per estu­diar la pos­si­bi­li­tat de com­pa­gi­nar, sense fer cap tras­llat, la museïtzació del jaci­ment i la cons­trucció del Parc. Ja fa un any que mal­dem per acon­se­guir-ho, però per ara tot ha estat opa­ci­tat, nega­tiva a tra­mi­tar el BCIL, menys­preu, mani­o­bres de pressió i quasi de cor­rupció, sense cap resul­tat de diàleg ni de res­pecte a aquest tre­sor. Quan la direc­tora dels museus de la ciu­tat diu, al mateix acte, que l’Ade­pac fa demagògia, res­po­nem que la demagògia, i gravíssima, és mal­me­tre el patri­moni, quan es té la res­pon­sa­bi­li­tat pro­fes­si­o­nal i cívica de pre­ser­var-lo. Si la Direcció Gene­ral de Patri­moni de la Gene­ra­li­tat dona el permís per al tras­llat –des­trucció– del jaci­ment de Ca la Madrona, el poder polític, del diner i de l’espe­cu­lació haurà vençut la defensa del seu lle­gat històric i, altre cop, una sinis­tra cap­gros­sada mata­ro­nina haurà dolo­ro­sa­ment con­fir­mat que Mataró no estima el seu patri­moni.