Quan es podia parlar amb els polítics

Va haver-hi un temps, potser les noves generacions de periodistes ho desconeixen, en què els polítics eren accessibles per a la gent de la nostra professió. Un temps en què no s’escudaven en un ampli equip de comunicació per evitar respondre a preguntes i defugir donar explicacions. Eren els anys en què darrere una petició d’informació sobre un fet concret hi havia una cita amb el responsable en qüestió per parlar-ne de forma distesa, o com a mínim una trucada de telèfon en la qual et podies entretenir uns minuts. Aquella relació laboral, que fins i tot permetia conèixer la persona que hi havia darrere del polític, derivava fins i tot en el descobriment de gent extraordinària en formacions polítiques que no votaries ni després de quedar atordit per un fort cop al cap. També en nombroses decepcions en aquells partits amb idees properes a les teves. I el que sobretot facilitava, primer de tot, és poder fer la feina de periodista amb cara i ulls i sense deixar-te cap dubte al tinter. Però eren uns altres temps i sospito que aquells dies ja mai no tornaran. Ara, o aquesta és la impressió, als càrrecs polítics, també als tècnics, se’ls ha envoltat d’una cuirassa que els fa més inaccessibles. I no només això. Les respostes a les sol·licituds dels periodistes ni tan sols són una explicació acurada per part d’un intermediari. Massa freqüentment t’has de conformar amb un missatge escrit al correu electrònic, o al mòbil, que sovint és tan curt que es limita a una frase amb subjecte, verb i un o dos complements. Res més. Entenc que la feina dels equips de comunicació és evitar que aquell que li paga es fiqui en algun embolic verbal, però enyoro els temps en què les relacions humanes valien el seu pes en or.