Ni la font d’en Pitja

“A la font d’en Pitja, qui no pitja no beu”, acostumava a dir l’àvia Neus. Del meu record d’infància i adolescència a Calonge, en tenim dues, de fonts en les quals per beure calia pitjar. Una al barri del Pedró, que era la que anomenàvem com a tal, i una altra a vila, que no n’hi dèiem de cap manera. No eren fonts naturals, però en aquells anys que fèiem vida al carrer eren imprescindibles, sobretot a l’estiu. De naturals, al terme municipal, n’hi havia més de trenta (entre fonts i mines), i segons la colla i el moment tenies més tirada a unes o altres. Hi fèiem la berenada, hi acampàvem, hi fumàvem i bevíem d’amagat i ens hi vàrem fer les primeres besades. La font Peia. La font Clara. La font del mas Blanquet. La font de can Mont. Em diuen els companys que encaren tresquen per aquells verals que ja no en raja cap i que moltes s’han perdut del tot. Potser uns rajolins en alguna. Confirmen, corregit i augmentat, l’estudi de la UAB sobre les fonts de la Serralada Litoral. En varen seleccionar una trentena el 2013, i l’estudi constata que en deu anys han perdut el 92% del cabal i que la meitat s’han eixugat. Cadascuna que s’ha eixugat és un ecosistema en miniatura que hem engegat al carall, i per postres, ara les restriccions i l’emergència climàtica faran tancar les fonts artificials. No quedarà ni la font d’en Pitja, si és que encara en queda una en algun llogarret! Però no passa res! Catalunya ja no dependrà de la pluja, diu el govern.