Metro

Roma era una de les poques capitals importants que no tenia metro a l’altura de la seva importància. Les obres han durat molts anys. Sempre que hi he estat he vist alguns punts cèntrics esventrats a causa de les obres. Ha arribat l’hora, finalment, i el nou metro romà ha estat inaugurat.

El fet s’ha convertit en un esdeveniment d’un impressionant ressò popular. Els ciutadans s’hi han llançat amb entusiasme, i el dissabte, dia triat per a la inauguració del servei, més de mig milió de romans, pràcticament un terç de la població romana, han volgut estrenar el metro.

El resultat d’aquesta invasió ha estat terrible: una colla de distribuïdors automàtics de bitllets s’han avariat, i els responsables s’han vist obligats a adoptar una sèrie de mesures per tal d’evitar la catàstrofe: per exemple, tancar de tant en tant les portes de vint-i-una estacions perquè no hi entrés més gent, ja que les plataformes estaven totalment ocupades.

Un dels empleats del metro, desbordat per la feina, ha declarat: “Fa tres hores que he vist arribar una família, proveïda amb aliments i begudes. Visitaven totes les estacions, una darrera l’altra. Juraria que encara són, en aquest moment, en algun indret sota terra…”

Hi ha dues maneres de designar aquesta mena de ferrocarril ciutadà: l’una fa referència al caràcter metropolità, o sigui “metro” –que algun catalanòfil despistat anomena “metre”– i l’altra és determinada pel caràcter subterrani: “subway”, “underground”. Val a dir que molts d’aquests “subways” circulen, d’ençà que s’han anat ampliant, a l’aire lliure o damunt passos elevats. El nom no fa la cosa. El que és curiós és que “metro” vingui de metropolità, i que aquest prefix “metro” tingui en grec el significat d’úter. La metròpoli és, doncs, la ciutat “d’origen”, i així era designada la capital respectiva de les colònies gregues. A l’úter o matriu es forma un ésser. Al ferrocarril metropolità, li escau, realment, aquest mot que indica concavitat. D’altra banda, el metro pot identificar-se ben bé amb el naixement d’un tipus de col·lectivitat massificada que no té precedents en la història.

Els metros de més extensió són els de Nova York, Londres, París, Tòquio, Chicago i Moscou; no conec aquests dos darrers, però em sento deutor dels quatre primers, que m’han resolt tants problemes de temps, i a la vegada m’han permès d’observar les diverses actituds dels usuaris. Saber utilitzar un metro en una gran capital és utilíssim, i no cal dir a Tòquio, on els rètols, escrits en el nostre alfabet, són “llegibles”, mentre que a les parades d’autobús us quedareu absolutament ignorants del trajecte que anuncien si no sabeu interpretar els signes japonesos.

Els pispes italians estan d’enhorabona. L’ampliació del metro suposa automàticament l’ampliació del seu mercat. També ho estan els pobres i els vagabunds. Arreu del món, el metro-úter és el refugi dels qui, expulsats per la superfície social, necessiten trobar un refugi on endormiscar-se i sentir-se escalfats.