La nena que va dreta al seient del bus

Agafo un autobús en una parada en què puja poca gent, així que puc seure sense problema i, sobretot, sense deixar dreta cap persona que aparenti necessitar el descans més que jo. Un parell de parades més tard entren per la porta una mare i la filla. La nena, que no déu tenir més de tres anys, seu al meu costat. Estem assegudes d’esquena al conductor, en direcció oposada al sentit del bus. La menor fa saber a la mare que no es troba gaire bé i que li estan venint ganes de vomitar. La dona li indica que, en cas de treure, ho faci mirant al passadís –un gest que agraeixo perquè a la banda contrària hi soc jo– i li diu que potser està una mica fatigada perquè està asseguda en el sentit contrari de la marxa. La solució podia haver estat demanar a algun passatger que li canviés el seient a la nena, o fins i tot baixar del bus perquè li toqués una mica l’aire, però la mare ho resol per la via ràpida: la posa dreta sobre el seient i la gira mirant cap endavant. La nena somriu. S’ho pren com una aventura, veure’s allà alçada orgullosa com ho estaria una princesa al balcó de la torre més alta del castell. Que estigui trepitjant amb els dos peus el seient on instants després reposaran les natges d’una altra persona poc sembla importar. Ni a la nena ni molt menys a la mare. Ningú no s’adona de l’escena, o això sembla. Fa tanta calor en aquell autobús que imagino que tots els pensaments es concentren a baixar-ne al més aviat possible. Abans no l’abandono, encara tinc temps de quedar doblement sorpresa amb aquella mare. “Vols anar a escola aquesta tarda?”, li pregunta a la nena, que respon amb un sí contundent. Sort que els educadors ens bombardegen sovint amb la necessitat de posar límits a les criatures, o no sé on seríem ara.