Aquell turisme...

Tinc un cosí segon, francès de Pau (Bearn), poc més jove que jo, que a prin­ci­pis dels sei­xanta invo­luntària­ment va pro­ta­go­nit­zar una anècdota, repe­tida tres o qua­tre vega­des, que ajuda a fer el retrat del turisme que arri­bava lla­vors. Per les vacan­ces esti­vals, amb set o vuit anys, prim i morè, al cap d’una set­mana de platja pre­sen­tava la pell negra com una caua. Essent a la tarda amb la mare i l’àvia pre­nent a l’Exprés o a l’Astòria de Figue­res, avor­rit, vol­tava per les tau­les i vet ací que algú de les ter­ras­ses més d’una vegada va allar­gar-li unes pes­se­tes, que ell aga­fava més o menys per­plex. Resulta que aquells euro­peus –la seva Europa començava a l’obaga dels Piri­neus– el tenien per un típic (!) espa­nyo­let pido­laire. Perquè no era un tòpic que els de nord enllà con­si­de­ra­ven que, pas­sada la Jon­quera, imme­di­a­ta­ment es tro­ba­rien amb l’Espa­nya de rompe y rasga de tore­ros i mano­les, de tapes i de finos, de cap­tai­res i de guàrdia civils. El fran­quisme i també nosal­tres hi vam aju­dar: a Figue­res mateix, en Joan Mino­bis va obrir un tablao fla­menc ani­mat per resi­dents del Gar­ri­gal, elles amb fara­laes i ells amb una gui­tarra i una caixa de Tío Pepe. Aquesta estampa d’una Espa­nya cañí que començava al Pertús i a Port­bou ha durat i pot­ser mig dura. A un ser­vi­dor a finals dels setanta una senyora de Westfàlia, que havia lle­git la bio­gra­fia d’algun ersatz de Curro Jiménez, quan em va tenir prou con­fiança em va dema­nar a mitja veu si encara portàvem la faca ama­gada a la cin­tura; mal­grat ser prou culta, la seva idea d’Espa­nya era d’una gran Sierra Morena del cap de Creus al de San Vicente. I a prin­ci­pis dels 2000 una vai­leta, fran­cesa del Midi, lli­cen­ci­ada en hispàniques i que igno­rava (!) que a Cata­lu­nya encara es par­lava una altra llen­gua, havia triat un ins­ti­tut de Figue­res per fer les pràcti­ques; només d’arri­bar va dema­nar-me fri­sosa on tro­ba­ria tapes cap­ves­prals i fla­menc noc­turn (això dar­rer m’ho va resol­dre una tele­fo­nada al con­frare Car­les Pàramo). És clar, algu­nes coses han can­viat en l’Espa­nya dels mis­ters Mars­hall –o Sch­nei­der– ber­lan­guians; sobre­tot que, si amb el preu d’una nit a Munic es dor­mia una set­mana a Bar­ce­lona, ara l’hotel bar­ce­loní costa el doble que el de Bavi­era. En fi: s’acaba el paper i fa anys que no veig el cosí...