Unes pintures a Besançon

A Un país estran­ger, el lli­bre de Miquel Berga sobre el destí euro­peu de dos nens aco­llits a Tossa, junt amb altres infants orfes o sepa­rats de la família per la guerra, hi ha un capítol que s’atura a Besançon, on acon­se­gueix arri­bar la colònia infan­til sen­cera sota la pro­tecció de l’escul­tor Enric Casa­no­vas i la seva dona, Leo­nor Guerri. És un capítol en què tot allò que s’havia dis­per­sat (els refu­gi­ats en des­ban­dada, el món d’on pro­ve­nien cada vegada més llunyà i esvaït, les ges­ti­ons per aga­far un pas­satge cap a Mèxic o empren­dre l’arris­cada ruta de París) arriba a un punt mort en què ja només exis­teix un pre­sent molt fondo, tren­cat pels plors de la sepa­ració, per més plors de retro­ba­ment, i de cop el nar­ra­dor enfoca la família Casa­no­vas, que després de repa­triar tots els nens que tenia al seu càrrec es queda allà sola, sobre­vi­vint gràcies a la soli­da­ri­tat dels veïns (un rellot­ger, un jove ofi­cial jueu), per aca­bar des­co­brint-nos un con­junt de pin­tu­res inèdites de l’artista que ocu­pa­ven 25 metres de paret de la Casa del Poble i que els sin­di­ca­lis­tes van enco­ma­nar-li per aju­dar-lo a l’exili. Són uns murals que exal­cen la força dels tre­ba­lla­dors i la dig­ni­tat dels ofi­cis, unes pin­tu­res que toquen amb tre­mo­lor tot allò que Casa­no­vas havia dei­xat fora del seu art d’abans. I lla­vors el nar­ra­dor, com si anés fora­dant la història per capes, ense­nya la modesta pla­quette edi­tada el 2016 per tal de reu­nir fons que per­me­tin res­tau­rar unes obres guar­da­des fa dècades al Museu del Temps de Besançon. El Museu del Temps, aquest forat negre on plo­ren junts els nens per­duts i els artis­tes que els sal­ven.