El camí de les llúdrigues

Si no fos una espècie pro­te­gida, sen­tiríem per la llúdriga una mena d’aprensió com la que ins­pi­ren les rates i altres bèsties de cos abo­ti­far­rat i retràctil, freqüenta­do­res de caus fan­go­sos com els gats, sal­vats a vega­des del fàstic pel ronc amorós, els ulls verds i la llarga i incom­pren­si­ble coha­bi­tació amb els humans. Que em per­do­nin els ani­ma­lis­tes, però cada dia se’m fa més tor­ba­dor haver de com­par­tir sofà amb un espècimen que s’hi eixar­ranca per lle­par-se el forat del cul. El cas és que l’amenaça d’extinció de les llúdri­gues ens va aju­dar a mirar-les, per for­tuna només de lluny, amb ulls pia­do­sos, fins i tot amb certa sim­pa­tia, de la mateixa manera que els pelle­ters van redi­mir per a l’aris­tocràcia les no menys lle­fis­co­ses mar­tes gibe­li­nes i els ermi­nis. Però si alguna m’ha arri­bat a com­moure de debò només és perquè hi veig la con­creció hiper­re­a­lista i vivent de les que Lluís Mateu va con­ver­tir en emble­mes de Salt a prin­ci­pis dels anys vui­tanta. Són llúdri­gues que de fet no ho sem­blen; tenen més aviat la cur­va­tura de secà de l’os for­mi­guer, i l’artista les va esque­ma­tit­zar tant, que quasi només són unes potes damunt un llom bote­rut a propòsit perquè la mai­nada hi pugi a cavall i s’hi abraci al musell, però les mires, les toques, hi fas la volta res­se­guint aquell empe­drat de rie­rencs on les van col·locar a la plaça de la Vila, i saps de manera irre­ba­ti­ble que només poden ser llúdri­gues. L’art és també una forma de per­su­asió. A Lluís Mateu se li devia feia anys el premi Tres de Març que va rebre diu­menge pas­sat, encara que només fos perquè el tro­feu que han donat a tants altres abans és la repro­ducció del logo­tip de la cam­pa­nya per la inde­pendència de Girona que va dis­se­nyar ell mateix el 1983 i perquè les llúdri­gues, bate­ja­des amb qua­li­tats molt sal­ten­ques: la man­drosa, la des­pis­tada i la tran­quil·la, són l’escut oficiós del poble. Deu ser això: estàvem dis­trets i no ens vam recor­dar de Lluís Mateu fins que vam sen­tir una picor al cap. Poca gent ha fet més per Salt, des de l’art, el tea­tre, l’ense­nya­ment i l’acció cívica, que aquest artista a qui es deu la con­questa de con­ver­tir una bes­ti­ola de riu en un símbol immor­tal, i més que això: ens ha obert el camí per treure’ns les lle­ga­nyes i ser menys caga­dub­tes i més gene­ro­sos.