D’acord, però no quedem gaire tard

Escric aquesta columna a poques hores d’empren­dre rumb a una sala de con­certs de Bar­ce­lona. Tinc entrada per veure el gallec Xoel López i la cita està pro­gra­mada per a les nou de la nit. És una popu­lar sala on de jove fit­xava set­mana sí, set­mana també, i de la qual no em desen­gan­xava fins que els llums de sala no ens indi­ca­ven el camí de sor­tida. Recordo com, hores després, encara em res­tava ener­gia per men­jar-me mig món. Ara, quan aque­lles far­res han que­dat reduïdes a un bon gra­pat de records entra­nya­bles, no puc dei­xar de pen­sar en la man­dra que em fa qual­se­vol cosa que es pugui enca­bir en el paquet d’acti­vi­tats que comen­cen o aca­ben pas­sa­des les deu de la nit. Vull creure, men­tre li dono vol­tes al cap i escolto com el sofà em crida per abraçar-me, que en una estona m’acti­varé, i que fins i tot, quan soni la música, em reen­car­naré en la per­sona de 20 o 25 anys que gau­dia dels deci­bels com si no hi hagués demà. Però els anys no per­do­nen i també soc cons­ci­ent que hores després seré tan útil com un parai­gua de paper o un bolígraf sense tinta. I ho assu­meixo amb molta espor­ti­vi­tat, però sobre­tot agra­eixo estar envol­tada de per­so­nes de la meva edat que adme­ten ober­ta­ment que és molt més pràctic i amè que­dar a les sis de la tarda per fer un beure o que han après a gau­dir dels esmor­zars de for­qui­lla. Que ja se sap allò de “mal de molts...” i que quina sort del refra­nyer popu­lar per recórrer-hi quan neces­si­tem con­sol. Per un moment, però, també em sento una mica carca, així que, com a reacció imme­di­ata, el meu cer­vell fa un gir ines­pe­rat i em trobo escri­vint a un bon amic per anar a sopar el dia després del con­cert. La seva res­posta em retorna on real­ment soc: “D’acord, però no que­dem gaire tard.”