Altivesa

Hi ha pro­vin­ci­ans que es cre­uen poc més que divi­ni­tats. Pareu l’ore­lla i feu la prova: mun­teu un ciri mode­rat en un bar i l’endemà el bar de l’altra punta del barri sabrà el ciri, la mare del ciri i alguns deta­llets inven­tats que fan que el ciri es trans­formi en una bata­lla cam­pal amb sang i fetge. D’apa­rença intrans­cen­dent, els pro­vin­ci­ans són altius, hipòcri­tes i retorçats. En no tenir massa vida pròpia perquè els ha vin­gut tot fet, s’ho pas­sen bé inven­tant la vida dels altres. El pro­blema d’inven­tar és que, pri­mera, se n’ha de saber, com els bons novel·lis­tes. En segon lloc, has de ser prou intel·ligent com per conèixer les dimen­si­ons del ter­ri­tori en què et mous. Pen­sant que viuen a Nova York o al cen­tre de Tòquio, els pro­vin­ci­ans són tan cre­tins que no noten que el barri merdós on es mouen com san­go­ne­res histèriques és molt petit i tot se sap al cap de poques hores. I qui diu hores diu minuts. Tam­poc saben que imme­di­a­ta­ment, davant dels ulls dels afec­tats per la calúmnia, que­da­ran com uns mal­pa­rits edu­cats per crear des­ga­vells imme­res­cuts. La cosa pas­sarà des­a­per­ce­buda i només s’empre­nyarà l’afec­tat. Els altres encara hi car­da­ran culle­rada sopera. Cre­guts a matar, pedants fins al ridícul i nor­mal­ment alcohòlics, els pro­vin­ci­a­nets cavil·len com enviar algú a l’infern sense que aquest algú –nor­mal­ment de fora– hagi fet abso­lu­ta­ment res dolent. L’alti­vesa absurda amb què mal fun­ci­o­nen aquests robots encar­ca­rats s’assem­bla molt a la del seu trans­port públic: mai no van a l’hora. O a la del seu turisme mas­siu sobre dues rodes: anar­quia per un tub i cara dura, molt dura.