Ara que ve el 12-M

Pri­mer van ser les esco­les i ara s’hi han afe­git les pre­sons. En tots dos espais hi regna una manca d’auto­ri­tat. O així ho denun­cien els pro­fes­si­o­nals que hi tre­ba­llen. Ho han fet pro­fes­sors i fun­ci­o­na­ris de pre­sons, però el pro­blema no és gens nou. Des del tom­bant de segle, acadèmics i intel·lec­tu­als han asse­nya­lat els perills que com­porta l’absència d’auto­ri­tat en aquesta soci­e­tat “del ren­di­ment” carac­te­rit­zada per l’indi­vi­du­a­lisme i l’auto­ex­plo­tació. Filòsofs com Byung-Chul Han fa temps que plan­te­gen que l’auto­ri­tat està en un estat de canvi i des­a­fi­a­ment, que ha per­dut tot el poder i ha pas­sat a ocu­par única­ment l’espai propi de cada indi­vidu. L’era digi­tal, l’indi­vi­du­a­lisme extrem i la pressió per acon­se­guir l’èxit, afe­geix Han, porta a l’auto­ex­plo­tació, i les per­so­nes se sot­me­ten voluntària­ment a un con­trol i dis­ci­plina cons­tants a la recerca de l’eficiència i l’èxit. Tot això, adver­teix, només fa que debi­li­tar encara més l’auto­ri­tat externa. El pen­sa­dor sud-coreà, però, defuig el model tra­di­ci­o­nal d’auto­ri­tat externa i aposta per reva­lo­rar l’auto­ri­tat sobre la base de rela­ci­o­nes de con­fiança, res­pecte, trans­missió de sabers, i de valors com ara la soli­da­ri­tat, l’empa­tia i les cures, aspec­tes tots ells –ara que ve el 12-M– que la política de l’espec­ta­cle i el popu­lisme no con­tri­bu­ei­xen a asso­lir.