Ous i bunyols

He pas­sat els dies de pas­qua en un rodal del Baix Empordà, on amb els anys he fet dues menes de rela­ci­ons: amb els page­sos i amb algun bar­ce­loní que hi té casa. Gràcies a aques­tes rela­ci­ons m’he tro­bat par­ti­ci­pant en dues cerimònies gas­tronòmico-popu­lars, pròpies d’aquesta època de l’any.

L’una és antiga: els bunyols. Quan ve set­mana santa les page­ses es dedi­quen a fer bunyols –aquí en diuen “bru­nyols”– i en fan obse­qui als veïns. Són bunyols que tra­di­ci­o­nal­ment duen una mica d’aiguar­dent i pell de lli­mona, però cada masia hi dona el seu toc. (A Cas Bas s’han excu­sat, enguany, perquè els seus bunyols tenen poca “malícia”: no convé a la seva salut que siguin massa forts.) Tots són atapeïts, això sí, com escau a la pas­tis­se­ria popu­lar. Jo sóc un entu­si­asta d’aquests sòlids pro­duc­tes, quan són fets amb l’hones­te­dat de les matèries natu­rals.

El que vull subrat­llar, però, és el cos­tum d’ofe­rir bunyols, com una prova de fra­ter­ni­tat veïnal. Ens hem reu­nit una colla a men­jar-ne, acom­pa­nyats de gar­natxa, men­tre al defora bufava la tra­mun­tana i encara era d’agrair una mica de foc a la llar. Com­par­tir uns bunyols és, doncs, com­par­tir una estona i com­par­tir una con­versa, o sigui, una d’aques­tes rare­ses de la nos­tra antiga cul­tura que hem de vet­llar cada dia més.

L’altra cerimònia en la qual he par­ti­ci­pat és, per con­trast, ben nova en el nos­tre país: cer­car ous de pas­qua. Seguint el cos­tum anglès, ja fa anys que una família cata­lana amb vin­cu­la­ci­ons oxfor­di­a­nes orga­nitza l’ope­ració a la seva finca, ope­ració que con­sis­teix en dues fases. Pri­mera: ama­gar els ous. Es tracta d’ous durs, que han estat prèvia­ment pin­tats amb diver­sos colors, i d’alguns ous de xoco­lata embo­li­cats amb papers viro­lats. El diu­menge de pas­qua, al matí, algú s’encar­rega d’anar ama­gant els ous entre les plan­tes, vora les soques dels pins, i en tot cas a l’abast dels infants, que són els qui hau­ran de tro­bar-los. Aquesta és la segona fase. Quan arriba l’hora, els menuts –cada un amb una bossa o una cis­te­lla– explo­ren el sec­tor desig­nat i anun­cien les suc­ces­si­ves tro­ba­lles amb els crits cor­res­po­nents.

Després d’una estona de córrer amunt i avall, és abso­lu­ta­ment lògic que, un cop aca­bada la recerca, la gent satis­faci la ganussa que li ha vin­gut pelant alguns ous durs, posant-hi una mica de sal i bevent uns glops de vi del país.

És una festa ben poc pre­ten­si­osa i que per les seves carac­terísti­ques –els ous són un pro­ducte autòcton i cor­rent, la pas­qua sol ser un dia de reunió fami­liar– podria arre­lar molt bé entre nosal­tres.

L’inter­canvi de bunyols i la recerca d’ous són dues mani­fes­ta­ci­ons d’una mateixa volun­tat de con­vivència, dues acti­vi­tats de par­ti­ci­pació, i en la situ­ació actual de la nos­tra soci­e­tat tot el que sigui fomen­tar experiències col·lec­ti­ves em sem­bla posi­tiu. Hem de començar a apren­dre que allò de l’“interès naci­o­nal” no s’ha de limi­tar a la res­tau­ració de monu­ments.