Rafael té casa nova

Fa un cert vertigen situar-se a la confluència del carrer Alí Bei amb la ronda de Sant Pere mirant cap a Ciutat Vella i imaginar-se el brogit de guerra que s’havia apoderat d’aquest mateix lloc l’11 de setembre del 1714 amb les tropes del Borbó entrant a foc a Barcelona, el desesper de l’exhaust exèrcit català, els esgarips d’inútil resistència dels homes de la Coronela, els crits de guerra i mort omplint-ho tot.

L’abisme de la història sempre fa venir mareig i corprèn imaginar-se la part més noble de la Dreta de l’Eixample, avui en dia un barri de carrers aquietats i boniques cases modernistes, amples voreres en forma de passeig i un trànsit que mai hi és intens, convertida en el cruent i definitiu camp de batalla, amb el pla de Barcelona sotmès al setge i a la fustigació de les bombes espanyoles.

És fàcil viatjar a aquell batibull d’hòsties perquè en aquest punt de la ciutat un gran pedestal de pedra esculpida i l’estàtua, al capdamunt, de Rafael Casanova evoca aquells fets d’armes i el dolor de la desfeta. Potser és per això que tot el barri batega a un ritme tranquil, com si no volgués ofendre un aire ferit encara pel dol immens nascut d’aquell infaust 11 de setembre.

La placeta que hi ha al peu del monument convida a seure-hi, alçar el cap i reflexionar sobre el sentit del gest de derrota però també de dignitat del conseller en cap de la ciutat, que enmig de la desfeta encara va voler liderar una darrera embranzida del seu exèrcit. Dignitat i valentia, com la dels barcelonins que el 1939 van portar flors a aquest mateix lloc després que la nova administració franquista fes retirar l’estàtua.

El monument és prou conegut de tothom i potser caldria deixar aquí de parlar-ne si no fos perquè el que justifica aquest article és una gran bastida de tres pisos que des de fa dies en recobreix l’estructura i permet que hi treballin uns tècnics en restauració de l’empresa ECRA. Hi ha una operació de rehabilitació en marxa perquè el que fins ara havia passat més desapercebut és l’estat de l’estructura que forma la columna damunt la qual hi ha el monument a Casanova. És un pedestal en relleu de l’escultor Josep Llimona que, originàriament, es trobava en un altre emplaçament de la ciutat. En ser traslladat tot el conjunt fins al lloc actual l’assemblatge de les peces es va fer amb incúria i un gust encara pitjor, amb cinturons de ciment travessant les figures femenines de Llimona com a mètode per relligar les diverses parts de l’estructura.

Com que allò que de veritat interessa en el monument és el pom de dalt i les flors de baix, que cada 11 de setembre s’hi dipositen en ofrena, el tronc central del monument tan maltractat havia quedat en oblit fins que ara la ciutat ha decidit restaurar-lo. Un grup d’especialistes hi treballen polint cicatrius de la pedra i embellint el bronze amb l’objectiu d’enllestir la rehabilitació durant l’abril.

Una part de la feina la dediquen a la base del monument feta amb pedra nummulítica, o pedra de Girona, un material format per un conglomerat fòssil d’organismes marins que van viure fa 45 milions d’anys, 45 milions d’anys! Vet aquí les pedres antiquíssimes d’altres temps, quan encara havien de venir les banderes, les guerres, els herois caiguts i els monuments que els honoren.