Identitat

D’aquí a pocs dies començaran a fabri­car-se a Espa­nya cigar­rets de dues mar­ques nord-ame­ri­ca­nes molt cone­gu­des. S’asse­gura que el tabac vindrà dels Estats Units, o sigui que el pro­ducte serà “autèntic”.

És un feno­men que s’està gene­ra­lit­zant, segu­ra­ment per cos­tos de sala­ris, orga­nit­zació comer­cial, etc. Avui es poden com­prar a Lon­dres jer­seis angle­sos, de pura llana anglesa o esco­cesa, que duen una eti­queta que diu: “Fets a mà a Hong-Kong”.

A vega­des no és un pro­blema de mà d’obra barata, sinó més difícil d’enten­dre: fa anys, un amic meu comprà al Congo o a Uganda, no ho recordo exac­ta­ment, una peça de roba de color molt llam­pant, típica­ment afri­cana… que duia una marca de fàbrica de Saba­dell.

Res d’això no és fal­si­fi­cació, és clar. Si es juga net –res­pec­tant la qua­li­tat de la matèria i indi­cant el lloc de fabri­cació o d’enva­sa­ment– no és altra cosa que una prova de la pro­gres­siva tendència a la trans­fusió uni­ver­sal. Anem a Ale­ma­nya a com­prar màqui­nes de retra­tar japo­ne­ses, i a París es tro­ben robes de l’Índia a molt bon preu. Si no hi poses­sin tra­ves, aquí tindríem excel·lents cot­xes euro­peus més barats que els espa­nyols, que són estra­nya­ment uns dels més cars d’Europa.

Una cosa és impor­tar, o fabri­car aquí un pro­ducte amb la mateixa qua­li­tat i el mateix rigor que en el país d’ori­gen, i una altra la con­fusió; i encara una altra cosa, l’engany.

La con­fusió neix sovint d’unes eti­que­tes –en cami­ses, per exem­ple, o en algu­nes peces de mobi­li­ari– que duen un nom italià, o estran­ger en gene­ral, sense cap altra indi­cació de pro­cedència. A vega­des és un nom des­co­ne­gut, però també pot ser una marca famosa o de moda. Són peces fabri­ca­des aquí, en el millor dels casos d’acord amb un patró o dis­seny estran­ger, i sovint sense cap altra con­nexió amb el pro­ducte ori­gi­nal que el fet d’haver com­prat el dret d’apli­car la marca estran­gera pres­ti­gi­osa a un pro­ducte del país, que no sem­pre té el mateix nivell. La fron­tera entre la con­fusió i l’engany és boi­rosa, i no em refe­reixo als aspec­tes legals, que solen que­dar sal­vats. Em refe­reixo a una con­fusió social, si voleu dir-ho així, o a la pèrdua de res­pecte per la clara pre­sen­tació de les coses i dels valors.

El cas d’algu­nes begu­des és sig­ni­fi­ca­tiu. Mar­ques estran­ge­res reco­ne­gu­des uni­ver­sal­ment empa­ren a l’Estat espa­nyol uns líquids que aquí no tenen les matei­xes carac­terísti­ques que en el país d’ori­gen. En una lle­tra més o menys petita es con­fessa que el pro­ducte ha estat fabri­cat en una de les nos­tres ciu­tats per con­cessió o amb llicència de la firma anglesa o fran­cesa. Però en algun cas s’arriba a adme­tre que una gine­bra acre­di­tada arreu del món aquí no es des­til·li d’alco­hol de cere­als, com és del cas, sinó d’alco­hol qual­se­vol. És la degra­dació cor­res­po­nent al tra­di­ci­o­nal i des­pec­tiu “pour l’Espagne et le Maroc”, perquè a Europa això no es tolera.

La crisi d’iden­ti­tat, o pot­ser dit més exac­ta­ment: l’accep­tació de la iden­ti­tat dub­tosa en la vida quo­ti­di­ana, està molt vin­cu­lada –casu­al­ment?– a la crisi d’iden­ti­tat en àmbits més trans­cen­dents.