Portaavions

El portaavions “Forrestal” ha tornat a Barcelona. I m’ha tornat, és clar, el record que jo m’hi vaig embarcar, quan fa anys la meva tafaneria em va dur a acceptar la invitació per a assistir-hi a unes maniobres. Temps després, durant unes altres maniobres el portaavions s’incendià, però fou reconstruït. Ja té vint-i-cinc anys, o sigui, que és molt “vell” si el comparem amb els avions, els cotxes i altres vehicles del nostre món. És la més antiga de les ciutats flotants.

Dic “ciutat” perquè hi viuen més de 5.000 homes, aviat és dit. La immensa majoria no es coneixeran mai. Un portaavions és un món terriblement compartimentat: físicament hi ha més de dos mil compartiments. Cal ser dins el “Forrestal” per adonar-se de la seva magnitud –tres camps de futbol, l’un darrera l’altre– i quan sou a l’hangar no us podeu imaginar que allò sigui un vaixell: és un immens magatzem “subterrani” on hi ha un centenar d’avions. Si voleu recórrer el portaavions haureu d’agafar els ascensors que duen a les dinou plantes. I la feina ha estat meva cada vegada que he volgut tornar al meu dormitori, en aquest univers de corredors idèntics. Per cert que a la meva cambra hi havia una guia telefònica de vaixell, amb 2.300 números.

La gran característica d’un portaavions és que el món “natural” no existeix, i essent un vaixell, la paradoxa és que no existeix ni el mar. Hi ha tripulants que es passen setmanes sense veure’l, però a més l’estructura no oscil·la mai. No podeu saber si el portaavions camina o està aturat. Em va costar força, dinant en un dels innombrables menjadors, o donant un cop d’ull a la pel·lícula que feien en un dels diversos cinemes, adaptar-me a la situació de “navegant”. Una ciutat, deia. Sí, és clar –i amb un impecable hospital de cent llits, que moltes poblacions voldrien–, perquè una ciutat és també sovint una “clausura”, un aïllament del món exterior, un artifici on el temps passa d’una altra manera, una pèrdua de referències dels cicles naturals. Els pilots dels avions del “Forrestal”, quan són catapultats, queden durant uns moments pràcticament cecs a causa de la brutal acceleració. Sí, també nosaltres, els ciutadans, patim un ritme accelerat que sovint ens encega. i ¿sabeu com s’aturen els avions, quan tornen a coberta? Gràcies a uns cables que els enganxen i els frenen sobtadament. És un xoc duríssim per al cervell del pilot. A molts ciutadans els arriba també el moment del xoc violent, la frenada obligada en pocs metres quan anaven llançats a tota marxa.

Un portaavions és, en certa manera, una representació extraordinària –un muntatge teatral– de la societat moderna. Cada cinc metres cal alçar la cama per passar, corredor enllà, una obertura ovalada. És el ballet de la rutina perfecta, del condicionament absolut. Algú pot creure, però, que la llibertat consisteix a poder demanar, per esmorzar, cinc menes d’ous –“scrambled”, “boiled”, “over”, “up”, “poached”– i per a cada mena tres possibilitats: molt fets, mig fets, poc fets. També fora d’un portaavions hi ha un repertori semblant d’il·lusions programades que hem acceptat.

Algun dia caldrà desembarcar i descobrir que terra endins hi ha un camp amb cent flors ignorades.