Bolquers

La notícia venia datada del Japó, però els fenòmens soci­als van al galop i d’aquí a poc temps ho tin­drem aquí. Resulta que la Dodot japo­nesa (o la Mol­tex, o qual­se­vol que us vin­gui al cap) acaba de fer sumes i res­tes i s’ha ado­nat que només pot col·locar en el mer­cat 400 mili­ons de bol­quers quan a prin­ci­pis de segle en venia 700 mili­ons. Més com­petència? Mala estratègia comer­cial? Imatge gas­tada? Preus fora de lloc? Ca! No hi ha mis­teri més enllà de la taxa de nata­li­tat i la d’enve­lli­ment, que si les nos­tres amoïnen, les nipo­nes dibui­xen un canvi de para­digma social imme­diat. Allà ja han tro­bat la solució, pas­sar-se al mer­cat del bol­quer per a cli­ents diguem-ne pro­vec­tes. De fet, la notícia no hau­ria de ser que Oji Hol­dings (aquest és el nom real de l’empresa) faci aquest pas. La nove­tat és que es tracta de l’última gran empresa del sec­tor de la cel·lulosa i paper higiènic que fa el pas.

Al Japó la població de més de 80 anys supera el 10% del total. A Cata­lu­nya ens que­dem en el 5,7%, i el 29% de japo­ne­sos de més de 65 anys aquí són un 19%. Però tot arri­barà, perquè la franja de cata­lans sexa­ge­na­ris supera i de molt la dels 0 al 9, la dels 10 al 19 i la del 20 als 29. Però com que les dades no ser­vei­xen de res sense inter­pre­tar-les, l’avís que ens arriba del Japó és prou potent perquè ens posem en guàrdia per exi­gir quin model social volem per al segon terç de segle i quina con­si­de­ració caldrà tenir amb els usu­a­ris poten­ci­als dels bol­quers –no m’enga­nyo, jo mateix i la majo­ria dels que em lle­giu–. Tor­nant al Japó, i més enllà del Keiro No Hi (el dia del res­pecte als anci­ans), la senec­tut hi con­ti­nua gau­dint de vene­ració social. Aquí, els fills del baby boom tenim tot el dret a saber com ens paga­ran les pen­si­ons i quin model soci­o­sa­ni­tari i assis­ten­cial se’ns reserva per quan dei­xem de cotit­zar i només fem des­pesa a costa del sis­tema. Bàsica­ment, per pren­dre pre­cau­ci­ons –qui pugui– i perquè si ja m’espar­vero veient els nos­tres vells prou mal ate­sos, man­te­nir aquest esquema durant dècades amb la pressió que hi haurà sobre el sis­tema em fa posar els pèls de punta. Perquè ales­ho­res em tocarà el rebre a mi.