Adéu, perfum

Seria molt poètic però abso­lu­ta­ment fals de dir que el dia de Sant Jordi ha tin­gut “flaire de rosa”. Amb gran sor­presa he des­co­bert que les roses que he tin­gut a les mans, aquell dia, no feien ni gota d’olor. La pri­mera vegada he dub­tat del meu nas, però suc­ces­si­ves i enèrgi­ques ensu­ma­des m’han con­fir­mat que la rosa no feia olor de rosa ni olor de res.

No dubto que alguns bar­ce­lo­nins deuen haver tin­gut la sort de fruir de l’excepció, però la regla ha estat, enguany, la rosa aromàtica­ment muda. Es veu que fins i tot les roses prac­ti­quen l’abs­tenció.

Tinc la impressió que són roses con­ge­la­des. És el preu que hem de pagar –a més dels diners– per l’èxit de la festa. Con­cen­trar tants milers de roses –n’hi ha que arri­ben de fora de Cata­lu­nya– en un sol dia vol dir tot un pla de pro­ducció, emma­gat­ze­matge, dis­tri­bució, etc., i la rosa, senyora de mena, s’ho pren mala­ment i s’amaga la flaire. Sense ado­nar-se’n, fa un pas cap a la rosa arti­fi­cial. L’altre pas que els comer­ci­ants faran, ja me l’ima­gino: impreg­na­ran les roses amb essència química, de la mateixa manera que les pells de les taron­ges són tenyi­des indus­tri­al­ment amb color de taronja.

Volia superar la frus­tració aromàtica del dia de Sant Jordi visi­tant l’expo­sició de for­mat­ges arte­sans ins­tal·lada a l’esta­bli­ment La For­mat­ge­ria Cata­lana, però no em fou pos­si­ble. Ja sé que és teme­rari d’esta­blir com­pa­ra­ci­ons d’aquesta mena, però hi ha algun per­fum de for­matge que no can­vi­a­ria per cap exha­lació botànica, i a més els for­mat­ges són men­ja­bles. L’expo­sició orga­nit­zada pel senyor Enric Canut recull més de sei­xanta clas­ses de for­mat­ges d’ela­bo­ració popu­lar, tro­bats arreu de l’Estat. Jo sóc un for­mat­ger entu­si­asta, i per tant un home que alterna les més amar­gues decep­ci­ons amb les ale­gries més pro­fun­des; els dis­gus­tos vénen, és clar, de les fal­si­fi­ca­ci­ons habi­tu­als, dels for­mat­ges fets amb trampa –i a vega­des amb cartó, diríeu. Les satis­fac­ci­ons nei­xen dels for­mat­ges fran­ce­sos i dels pocs que en aquest país han man­tin­gut l’exigència de qua­li­tat. ¿Com s’ho han fet els fran­ce­sos per con­ser­var, al llarg dels anys, el nivell dels seus for­mat­ges? ¿És només una qüestió de consciència pro­fes­si­o­nal? Hi ha una ins­pecció ofi­cial? Fins a quin punt hi ha influït l’exigència i l’edu­cació del con­su­mi­dor?

La cul­tura for­mat­gera dels cata­lans és molt escassa. Els res­tau­rants i bars que tenen for­matge no són gai­res, i els que en tenen solen pre­sen­tar un o dos for­mat­ges vul­garíssims i, a més, fri­go­ri­fi­cats. Com la rosa, adéu per­fum, però encara pit­jor: adéu pala­dar, adéu els sub­tils i harmònics mati­sos de cada peça.

Amb pa de debò, vi de debò i for­matge de debò em sento un pri­vi­le­giat. Una sen­sació pre­o­cu­pant, tenint en compte que som en un país on el pa, el vi i el for­matge hau­rien de ser, per natu­ra­lesa, sem­pre bons. Com ho havien estat. Però, com diria el poeta, mais ou sont les roses d’antan?