El gran pou

Amb el títol “Juli Verne no és pas mort” he lle­git en un diari estran­ger una notícia que m’ha interes­sat força: uns geòlegs ale­manys pro­jec­ten d’obrir un pou de 8.000 metres de pro­fun­di­tat. És una per­fo­ració que començarà a la superfície de la Selva Negra i anirà “bai­xant” a través de les diver­ses capes de mate­ri­als que cons­ti­tu­ei­xen el pla­neta, de manera que s’obtindrà una infor­mació directa sobre l’estruc­tura geològica. Es tracta, com es pot com­pro­var, d’un “Viatge al cen­tre de la Terra”. L’objec­tiu no és acon­se­guir petroli, ni mine­rals, ni cap pro­ducte con­cret; l’objec­tiu és saber.

Fins i tot sem­bla estrany que aquesta experiència no s’hagi fet mai. Con­fesso que en aquests moments no sé quina és la teo­ria con­si­de­rada vàlida sobre “el cor de la Terra” –den­si­tat, tem­pe­ra­tura, etc.–, però és igual. El que compta és l’aven­tura de pas­sar una fron­tera que fins ara no ha temp­tat ningú; l’home històric s’arriscà més enllà de les fron­te­res dels mars, i l’home modern s’ha aven­tu­rat molt més enllà de la fron­tera de l’aire res­pi­ra­ble. En canvi, la fron­tera “terra endins” ha estat, pro­por­ci­o­nal­ment, ben poc forçada.

La fan­ta­sia, és clar, es posa en marxa. Tècni­ca­ment avui dia es pot fer gai­rebé tot, i no sem­bla que fer un pou fins al cen­tre de la Terra sigui una excepció. I val a dir que seria igual­ment apas­si­o­nant des­co­brir els obs­ta­cles que farien impos­si­ble d’arri­bar-hi.

Posats a ima­gi­nar, supo­sem que el pou no s’aturés al cen­tre de la Terra, sinó que pogués con­ti­nuar avançant... cap a la superfície dels antípodes. I que acabés obrint-hi un forat. La Terra s’hau­ria con­ver­tit en una mena de perla de colla­ret, tras­pas­sada ínte­gra­ment per un cilin­dre buit. Una línia recta uni­ria en el tra­jecte més curt pos­si­ble els dos punts més allu­nyats de la clàssica “taronja” pla­netària. Ima­gi­nem que aquest túnel –ja no seria un pou– es pogués con­ver­tir en una via de comu­ni­cació…

Llançats ja de ple a la geo­gra­fia-ficció, és impen­sa­ble el que podria suc­ceir si la boca del túnel s’obrís en el mar de l’altre hemis­feri; l’equi­li­bri de la Terra podria modi­fi­car-se subs­tan­ci­al­ment.

Des d’un punt de vista cul­tu­ral, és evi­dent que el pro­jecte ale­many és un atemp­tat a la mito­lo­gia, perquè és en el món sub­ter­rani on regna Hades, déu dels morts i fill de Cro­nos. En el cen­tre de la Terra hi ha l’infern, ho han escrit molts poe­tes, i Orfeu hi baixà per tal de recu­pe­rar Eurídice.

Els explo­ra­dors del segle XX ens han demos­trat que la Lluna no és “romàntica”, i ben aviat des­co­bri­ran que Venus no és “amo­rosa” ni Mart és “guer­rer”. Ara que ja sabem, a més, que el “cel” no es troba al cel, seria bo que, almenys, sabéssim del cert que l’“infern” no es troba a la Terra.