Pitjor impossible

És sabut que l’excentricitat és patrimoni intangible dels anglesos. És una atracció irresistible per als ciutadans d’aquella illa, en l’esfera privada i la pública. Una recent manifestació del fenomen és el cas de la senyora Lizz Truss, la que va ser primera ministra conservadora del Regne Unit durant 49 dies la tardor del 2022. Un rècord històric de brevetat en el càrrec i un fracàs espectacular. Potser sí, però això és el que la fa fascinant i el que, paradoxalment, l’ha esperonat a posar en marxa una plataforma política –PopCon, en diuen, Conservadorisme Popular– amb ganes de tornar-hi. Això, allà, agrada. Repassem algunes de les proeses de la senyora Truss (el nom tampoc l’ajuda): la cap de govern més breu de la història del Regne Unit; tenia un misèrrim 9% de suport a les enquestes mentre exercia el càrrec; va deixar la lliura esterlina amb el valor més baix davant del dòlar... Ara bé, no tot eren males notícies: tot i haver estat tan pocs dies al govern va servir dos caps d’estat, la reina Isabel i el rei Carles. Només Churchill, amb anys i anys al càrrec, havia aconseguit ser primer ministre de dos monarques. El lector té dret a pensar, però, que amb un currículum tan nefast la senyora Truss podia sentir-se inclinada a abandonar les seves aspiracions polítiques. Res d’això, ella ha fet els seus càlculs i s’ha adonat que als 47 anys té tota una vida política al davant ni que sigui, com diria Beckett, per fracassar millor. Com la seva admirada senyora Thatcher, té idees pròpies i no es deixa impressionar pel que pensin els votants. Tots els seus fracassos són culpa dels comunistes, diu ella, una paraula que en el seu vocabulari vol dir qualsevol estructura d’estat, sigui la cambra de comerç o la BBC. Aquesta actitud d’anar contra corrent li dona el toc d’excentricitat que és d’etiqueta a la societat britànica. A Anglaterra, sempre es disculpa la incompetència si es pot transformar en pura excentricitat.