No, ministre

La set­mana pas­sada el minis­tre espa­nyol de Cul­tura va fer unes decla­ra­ci­ons pro­vo­ca­ti­ves, segu­ra­ment per­ta­par el munt de con­tra­dic­ci­ons de la seva curta gestió en l’actual govern. Però no dei­xa­rem que ens uti­litzi de pan­ta­lla de dis­tracció, i menys amb un tema tan impor­tant. Lluny d’aju­dar a plan­te­jar bé els pro­ble­mes que pateix la llen­gua i la cul­tura cata­la­nes con­tri­bu­eix a per­ver­tir-ne tot plan­te­ja­ment raci­o­nal sobre les cau­ses que pro­vo­quen el retrocés de la nor­ma­lit­zació del català. El minis­tre Urta­sun ens ha sorprès en plena ofen­siva sal­vatge del PP i Vox con­tra la nos­tra llen­gua al País Valencià i a les Bale­ars. Resulta que qui per­ju­dica la nos­tra llen­gua i i la nos­tra cul­tura són uns supo­sats tali­bans del català, que ni gosa esmen­tar. En el món actual el pre­do­mini d’unes cul­tu­res i d’unes llengües van més enllà dels estats i, com passa amb d’altres àmbits, per exem­ple l’ecològic, les dinàmiques econòmiques també hi tenen un fort impacte. Sem­bla clar per als espa­nyols que el català no es espa­nyol, però resulta que el ter­ri­tori on es parla català si que és espa­nyol, i que els que par­lem català també som espa­nyols. Es veu, segons ells, que som espa­nyols par­ci­al­ment, la nos­tra llen­gua no ho és. El mateix ens passa a França. El minis­tre espa­nyol de la Pre­sidència, Fèlix Bolaños, fa pocs mesos defen­sava que el català era patri­moni espa­nyol, però resulta que ni Bolaños ni Orta­sun no obren mai cap expe­di­ent als agents que l’impe­dei­xen par­lar. Quan una llen­gua i una cul­tura no tenen estat i tenen estats con­tra aquesta llen­gua i aquesta cul­tura, resulta irri­tant que des de les pol­tro­nes d’aquests estats ens vul­guin alliçonar con­ver­tint els defen­sors de la llen­gua i la cul­tura pròpia en els seus prin­ci­pals ene­mics.