El Corpus

La notícia que el dia de Cor­pus no serà festa m’ha dei­xat per­plex. Sem­bla, a més, que només dei­xarà de ser-ho a Cata­lu­nya –no sé en aquests moments si també als altres Països Cata­lans– amb l’argu­ment que nosal­tres ja fem d’altres fes­tes, com Sant Esteve o el dilluns de Pas­qua. Es veu que això de les fes­tes s’ha con­ver­tit en una ope­ració aritmètica –més, menys, igual– o en una qüestió de pura pro­gra­mació labo­ral. Que l’Església cata­lana s’hagi avin­gut a tras­lla­dar la com­me­mo­ració al diu­menge següent, tren­cant una tra­dició secu­lar, m’ha dei­xat de pedra.

El dijous de Cor­pus ha estat res­pec­tat entre nosal­tres durant més de sis-cents cin­quanta anys. La Gran Enci­clopèdia con­creta que a Vic ja se celebrà el 1318 i que el 1320 el con­sell muni­ci­pal de Bar­ce­lona ordenà que es tan­ques­sin obra­dors, boti­gues i mer­cats. A Girona la festa consta des del mateix 1320, i poc després segui­ren Lleida, Tor­tosa, València i Per­pinyà, i vers el 1370 ja era gene­ral a totes les parròquies.

El Cor­pus –que és així com l’ano­mena la gent del nos­tre país– és una festa popu­lar i al mateix temps solemne, que en d’altres temps har­mo­nit­zava l’encar­ca­ra­ment pro­to­col·lari pro­ces­si­o­nal amb una colla d’“entre­me­sos” que repre­sen­ta­ven esce­nes bíbli­ques i nom­bro­sos ani­mals mítics, gegants, balls, etc. Quan aquests ingre­di­ents escènics foren supri­mits, començà la dava­llada de la festa, i hem de dir-ho ben clar: en nom del que fos, el que se suprimí fou un tes­ti­moni històric i cul­tu­ral insubs­tituïble, i es trencà el fil visi­ble que ens lli­gava a la Cata­lu­nya medi­e­val.

¿Què hi diuen els ber­gue­dans, que han con­ser­vat tos­su­da­ment el dia de Cor­pus l’esplèndida Patum? Què hi diuen els argen­to­nins i els sit­ge­tans, que aquest dijous enca­ti­fa­ven els car­rers amb un paci­ent tre­ball flo­ral i comu­ni­tari? Vet aquí un any que pas­sarà a la història de Cata­lu­nya: el 1980 el govern i l’església van estar d’acord a decre­tar que el dijous de Cor­pus s’havia aca­bat i que la com­me­mo­ració es tras­lla­dava al diu­menge següent.

Vejam si ens ente­nem. Si les pro­ces­sons van de baixa, no hi tinc res a dir. Si la gent s’estima més apro­fi­tar la festa per a dor­mir, sor­tir al camp o veure una pel·lícula eròtica que par­ti­ci­par públi­ca­ment en l’ado­ració eucarística, hi té per­fecte dret. Si el Cor­pus tra­di­ci­o­nal es va morint, ja ens n’expli­ca­ran el perquè els cape­llans i els sociòlegs. Però home, ¿no el podríeu dei­xar morir en dijous? Per què l’heu de matar tan admi­nis­tra­ti­va­ment, duent-lo a l’asil obli­gat d’un diu­menge?

Jo sóc par­ti­dari de vet­llar pels cos­tums que ens defi­nei­xen, des de la “pie­tosa” –que no ho era tant– pro­cessó de dijous de Cor­pus fins a la “peca­mi­nosa” –que tam­poc no ho era massa– revet­lla de Sant Joan. No em pre­o­cu­pen les eti­que­tes de les fes­tes, quan són tan arre­la­des, i per tant –per sort– tan bar­re­ja­des i poc orto­do­xes. Em pre­o­cupa no per­dre-les. Si jo fos el Bis­bat, hau­ria man­tin­gut el dijous de Cor­pus i hau­ria con­vi­dat a par­ti­ci­par-hi els grups d’ani­mació popu­lar i cul­tu­ral que avui fun­ci­o­nen a Cata­lu­nya, els cas­te­llers, les com­pa­nyies de mim i de tea­tre de car­rer…

Però, és clar, jo sóc un infi­del dro­gat de ginesta.