Llàgrimes al plat

Ha cir­cu­lat, amb grans ges­ti­cu­la­ci­ons morals, cert frag­ment d’un con­curs tele­vi­siu de cuina en què una par­ti­ci­pant deci­dia aban­do­nar el pro­grama per la tensió psi­cològica a què se sen­tia sot­mesa, davant la reacció pre­po­tent d’un dels pre­sen­ta­dors, que s’afa­nyava a aga­far-li el davan­tal i a asse­nya­lar-li la porta de sor­tida amb un gest gros­ser. No he entès gaire els esca­ra­falls que ha sus­ci­tat aquesta escena, més que res perquè, un cop vista, m’hi molesta la sos­pita que formi part d’una tensió massa repre­sen­tada per part de tots els actors que hi inter­ve­nen: la noia que marxa envi­ant petons a tot­hom, el cui­ner sense cor amb l’estu­diat posat indi­fe­rent, els altres con­cur­sants amb la llàgrima o la sor­presa als ulls, i les càmeres enfo­cant-los dili­gent­ment a tots en pri­mers plans sub­jec­tius. Aquest con­curs ja veterà, com altres de la seva espècie, no ha fet sinó poten­ciar cada tem­po­rada els com­por­ta­ments mor­bo­sos, des de la supèrbia a la burla, per tal d’ins­tau­rar al plató, amb el pre­text d’ins­truir, un clima de com­pe­tició mal­ca­rada i de mer­ca­deig emo­ci­o­nal. Jugant alhora amb els meca­nis­mes de la tele­re­a­li­tat, el serial i el melo­drama, aquests pro­duc­tes són també el reflex de la soci­e­tat que els dona audiència, més i tot quan el premi con­sis­teix a sor­tir de l’ano­ni­mat, encara que sigui fent el millor ou fer­rat del món. A La imatge inces­sant (Ana­grama), on Jordi Balló i Mercè Oliva ana­lit­zen els for­mats audi­o­vi­su­als, hi ha eines molt útils per dei­xar de ser inno­cents davant de visu­a­li­tats ten­den­ci­o­ses, però sobre­tot per reser­var el debat ètic a qüesti­ons menys espúries.