Aprendre..., o no
En Pere de can Jaume llaura, em veu i atura el tractor a peu de camí; veïns de sempre, parlem una estona. De la feina m’explica que sí, passa les arades, però quant a, sobretot, enganxar la sulfatadora amb aquells braços desplegables que porta, ha renunciat a aprendre’n els codis, les opcions..., que s’han de programar des de la cabina perquè les eines com aquesta funcionin com cal. Avui les màquines agrícoles també tenen una íntima relació amb la informàtica: el tractorista a la cabina ha de programar la feina immediata perquè tot es desenvolupi amb precisió, segons el camp, la quantitat, l’alçària de les plantes... L’observació del meu amic, ben entrat en la setantena, em fa acréixer l’atenció: “Mira, no en vull saber res més. Ja vaig aprendre fa uns anys a teclejar el que llavors tocava, però ara cada vegada és més complicat i ho deixo per al meu fill. Només llauro perquè no presenta aquests maldecaps i a més em distreu.”
Renunciar a aprendre. Exactament renunciar a aprendre puntualitats que en dos dies ja seran inútils perquè les contínues novetats tecnològiques les tornen obsoletes i cal memoritzar-ne de noves. En Pere i tots els qui hem arribat al crepuscle de la vida podem permetre’ns d’optar per no aprendre alguns dels “secrets” necessaris per sobreviure perquè renunciem a certes vivències... o perquè els joves ens els faciliten: “Nen/a, vine que l’ordinador no em va bé...” El món viu, actiu, està encaixonat en aquesta despesa d’hores i de memòria per adquirir coneixements (?) perfectament precaris. Quant a la informàtica, només en ordinadors i mòbils, qui té una certa edat sap la quantitat de temps i de cervell que ha “invertit” els últims trenta o trenta-cinc anys en aprendre i desaprendre instruccions d’avui que caduquen demà.
Abans ens deien que el saber no ocupa lloc. A més de ser relativament fals, a vegades arribar a saber segons què si més no fa una mandra còsmica, sobretot si es tracta d’habilitats que ens “ocupen” i ens entrebanquen i/o impedeixen saber, aprendre altres tipus de coneixements més dignes. En fi: l’humanista Erasme de Rotterdam ja va deixar escrit que aprendre allò que va destinat a ser oblidat és el súmmum de l’estultícia.
