El fangar de la política

No sé si el movi­ment dels dar­rers dies de Pedro Sánchez res­pon a una estratègia política estu­di­ada o a l’afar­ta­ment, més enllà de tota resistència humana, del fan­gar en què està sot­mesa la política fa anys. No sé, com no ho sap gai­rebé ningú, si la decisió l’ha pres en la soli­tud més abso­luta o envol­tat del seu equip polític. Aquests dies van plens de tot tipus d’anàlisis i teo­ries, i no m’hi entre­tindré pas. Ho deixo per als experts i ter­tu­li­ans varis. En el que sí que em vull entre­te­nir és en la pri­mera part del dis­curs del pre­si­dent espa­nyol, pel toc d’atenció del que repre­senta al pano­rama polític i mediàtic que tenim. Un pano­rama que ha obli­dat la sepa­ració de poders, que ha permès que l’acció judi­cial s’usi com a arma per mar­car les deci­si­ons polítiques, que no dubta a ser­vir-se de per­so­nat­ges fos­cos per sos­ca­var la cre­di­bi­li­tat de l’adver­sari. Aquell que ha fet de la per­se­cució de l’altre la seva pri­o­ri­tat, més enllà de pen­sar en les neces­si­tat de la ciu­ta­da­nia que l’ha votat. Un pano­rama esquit­xat de parau­les com ara exili, law­fare, repressió, difa­mació, fake news, ultra­dreta, descrèdit, pati­ment. Tenen raó els que recor­den a Sánchez la manca d’empa­tia amb la per­se­cució de l’inde­pen­den­tisme, i té raó Sánchez en recor­dar que la política la fan per­so­nes amb sen­ti­ments. Ara que tant rei­vin­di­quem l’atenció a la salut men­tal, hem d’exi­gir la fi d’aquest estil de fer política i que s’allu­nyi del femer en què l’han con­ver­tit els uns i els altres. Que s’ata­quin les polítiques dels par­tits opo­si­tors, si es vol, però que no es faci de l’enfon­sa­ment per­so­nal dels adver­sa­ris el pal de paller.