La penitència europea

El cen­tre i la dreta euro­pea mode­rada no tin­dran a par­tir del 9 de juny vinent cap escrúpol a pac­tar amb alguns grups d’extrema dreta. Així ho va decla­rar fa uns dies la pre­si­denta de la Comissió i can­di­data a la ree­lecció pel Par­tit Popu­lar Euro­peu, Ursula von der Leyen, quan va asse­gu­rar que volia col·labo­rar amb la pri­mera minis­tra ita­li­ana i cap de llista dels Ger­mans d’Itàlia, Gior­gia Meloni, en el pro­per cicle polític.

És cert que la crisi exis­ten­cial a la qual s’aboca la Unió Euro­pea d’ençà de la invasió russa sobre Ucraïna al febrer de 2022 i les pro­fun­des con­seqüències polítiques i econòmiques que aquesta guerra està cau­sant al con­ti­nent reque­rei­xen mesu­res excep­ci­o­nals. Però pac­tar amb els sec­tors con­tra els quals les Comu­ni­tats Euro­pees es van cons­truir no serà mai un camí cap a l’esta­bi­li­tat al con­ti­nent. Que la democràcia cris­ti­ana i la soci­al­de­mocràcia euro­pees facin la cort als des­cen­dents del fei­xisme sem­pre serà un mal negoci, perquè els ultres dels diver­sos estats mem­bres no pen­sen en el pro­jecte euro­peu. Repre­sen­ten la cul­mi­nació del pro­jecte de reforçament del seu estat nació, l’ambició de sobi­ra­nia naci­o­nal plena res­pecte a la qual la Unió és una nosa o, en el millor dels casos, una estruc­tura ins­tru­men­tal per engran­dir el pro­jecte naci­o­nal.

És dirà, encer­ta­da­ment, que això sem­pre ha estat així en els ava­tars de la inte­gració. Sem­pre el camí cap a la cre­ació d’un ens supra­es­ta­tal ha estat per les auto­ri­tats dels estats mem­bres un mal menor per asse­gu­rar la con­tinuïtat i la con­so­li­dació de les seves naci­ons febles després de la Segona Guerra Mun­dial. Però ara, com el pre­si­dent francès Emma­nuel Macron ha vist amb luci­desa, ara és dife­rent: o hi ha una aposta per un pro­jecte supra­na­ci­o­nal inte­gra­dor que inclo­gui una estruc­tura defen­siva autònoma o peri­lla no sols la Unió sinó els seus estats mem­bres, que poden ser engo­lits per movi­ments agres­sius, siguin mili­tars o econòmics, d’altres potències glo­bals. El pro­blema és que cap dels estats que es tro­ben en con­di­ci­ons de pro­veir aquest dic de con­tenció defen­siu en l’àmbit euro­peu, ni França per començar, vol sepa­rar la política de segu­re­tat supra­na­ci­o­nal de la satis­facció dels seus interes­sos naci­o­nals. En essència, el que pretén Macron amb el seu supo­sat dis­curs euro­pe­ista és que els altres estats de la Unió, començant per la República Fede­ral d’Ale­ma­nya, li paguin les for­ces que defen­sin Europa però que sobre­tot ele­vin la presència de França en el con­cert de les naci­ons del món.

El que passa, amb tot, és que si la idea és defen­sar els interes­sos naci­o­nals, garan­tir abans de tot la con­tinuïtat dels estats, la per­cepció de la ciu­ta­da­nia és que ho farà millor l’extrema dreta que la dreta mode­rada o el cen­tre i per això els par­tits ultres millo­ra­ran els resul­tats en aques­tes elec­ci­ons al Par­la­ment Euro­peu, com a pre­ludi (o en alguns casos com el d’Itàlia, Hon­gria o els Països Bai­xos, com a colofó) del seu ascens en els res­pec­tius sis­te­mes esta­tals. Els governs d’uns estats mem­bres con­tro­lats per la ultra­dreta aca­ba­ran amb la Unió perquè en la seva acció política es visu­a­lit­zarà que les seves aspi­ra­ci­ons de gran­desa naci­o­nal són incom­pa­ti­bles amb coe­xis­tir amb les altres naci­ons en un marc comú. L’hege­mo­nia de l’extrema dreta a Itàlia ha estat una mica dis­si­mu­lada perquè encara no hi ha cap altre gran estat que hagi sucum­bit al post­fei­xisme i, en aquesta tes­si­tura, la dreta, el cen­tre i fins i tot la soci­al­de­mocràcia d’aquests grans estats s’han afa­nyat més a emblan­qui­nar Meloni i a pro­var d’assi­mi­lar-la a línies mode­ra­des que no pas a denun­ciar els seus abu­sos i aïllar-la. Al cap­da­vall, per exem­ple, tot­hom sap que Itàlia arros­sega un deute impa­ga­ble de les dar­re­res cri­sis econòmiques i que aquest estat vore­ja­ria la fallida si no estigués apun­ta­lat pel Banc Cen­tral Euro­peu, cosa que pro­ba­ble­ment Meloni fa ser­vir de xan­tatge perquè la reco­ne­guin.

La qüestió, doncs, és què pas­sarà si par­tits com el Ras­sem­ble­ment Nati­o­nal francès o Alter­na­tiva per Ale­ma­nya gover­nen als seus res­pec­tius estats. Una pista ja l’hem tin­guda aquests dies: Le Pen va tallar amb el AfD quan el seu cap de llista a les elec­ci­ons euro­pees va afir­mar que les SS del III Reich no eren tan dolen­tes. El que pas­sarà és, doncs, que les naci­ons es tor­na­ran a enfron­tar i la Unió Euro­pea sucum­birà.