Opinió

Tal dia com avui del 1980

JOSEP MARIA ESPINÀS

La superfície d’un problema de fons

He anat a la parada de l’autobús, i men­tre l’espe­rava m’he ado­nat que la placa groga on figu­ren els números dels auto­bu­sos que s’hi atu­ren i el tra­jecte que fan estava llet­ja­ment gui­xada. Tota la superfície lliure era plena d’ins­crip­ci­ons i dibui­xos. D’intenció por­nogràfica? No, fran­ca­ment. Política? Tam­poc. Pures poca-sol­ta­des. Expan­si­ons per­so­nals sense suc ni bruc.

Quan ha arri­bat l’autobús, hi he pujat –era un 44– i he segut en un dels seients del dar­rera. He que­dat estu­pe­facte. Els res­pat­llers –els cinc o sis que jo podia veure– havien estat uti­lit­zats també com a pis­sarra impro­vi­sada: caro­tes, números de telèfon, fra­ses d’afir­mació per­so­nal, insig­ni­fi­cants bes­ti­e­ses. Un dels res­pat­llers ja no tenia ni el reco­bri­ment de plàstic: havia estat arren­cat.

La ins­crip­ci­o­ni­tis és un mal del país, on viu una gent que pateix d’una gra­for­rea molt des­a­gra­da­ble. No se’n salva res. No parlo ara d’ins­crip­ci­ons polítiques o de com­bat ideològic, sinó de la mania de gui­xar pel fet de gui­xar. Els bancs públics, les cabi­nes de telèfons, els lava­bos dels esta­bli­ments, els tau­lells dels bars… qual­se­vol superfície és bona si la intenció és dolenta.

És pos­si­ble que se’m digui que això també passa en d’altres països. En alguns, no ho dubto, encara que és fàcil de veure que en la majo­ria d’indrets d’Europa no es pro­du­eix aquest embru­ta­ment gene­ral, del qual nosal­tres ja no som gaire cons­ci­ents per raons de fami­li­a­ri­tat quo­ti­di­ana. I si en d’altres països es pre­senta el feno­men no té les carac­terísti­ques mas­si­ves i vul­garíssi­mes d’aquí. (Deixo de banda el cas espe­cialíssim del metro de Nova York, abso­lu­ta­ment cobert de gra­fis­mes –no de fra­ses– que no volen expres­sar cap idea con­creta, i que adqui­rei­xen una insos­pi­tada dimensió poètica –màgica?– i, de fet, cre­a­tiva, men­tre que les gro­lle­res ins­crip­ci­ons de què parlo són deli­be­ra­da­ment des­truc­ti­ves). I si a França, per exem­ple, tro­beu alguns gra­fits d’aquesta mena, no és rar que tin­guin un cert nivell d’enginy. Fa anys, vaig lle­gir, en un wàter d’una petita estació fer­roviària fran­cesa, aquest rodolí: “Ici tom­bent en rui­nes / les mer­vei­lles de la cui­sine”.

Perquè es comprèn –encara que no es jus­ti­fi­qui– que s’escri­gui en una paret quan es té alguna cosa a dir, però les ins­crip­ci­ons a què em refe­reixo demos­tren pre­ci­sa­ment que els seus autors no tenen res a dir-nos. Pot­ser l’arrel dramàtica de la qüestió és que no tenen res a dir-se, i la gui­xada del “soy el más guapo” o “Pepita es una p…” és una con­fessió pública d’una pro­funda –i incons­ci­ent– insa­tis­facció. Penso que l’ins­crip­ci­o­nisme no és tan sols un pro­blema d’edu­cació, sinó també una manera equi­vo­cada de dema­nar ajut i alhora de des­a­fiar la soci­e­tat que hau­ria de donar aquest ajut.

Les nos­tres superfícies s’estan con­ver­tint en un subs­ti­tut dels sofàs dels psi­co­a­na­lis­tes.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia