Una col·lecció furtiva, la de Josep Pla

6 d’abril del 2024. Puig-reig. Festa de la Novel·la Històrica. Dino amb Xavier Pla, Vicenç Villatoro i altra gent. L’atzar fa que m’assegui davant per davant dels dos primers, i és una sort perquè la conversa s’albira ameníssima. Parlem de política i del que ha viscut el país en els darrers anys, però també de literatura. Arribats a aquest punt de la conversa, escolto i miro d’aprendre d’aquests dos santcristòfols dels llibres. Però en un moment donat de l’enraonia en Xavier Pla m’interpel·la directament i em demana: “Què se’n deu haver fet dels quadres que tenia Josep Pla?” Ho fa perquè sap que em dedico a resseguir col·leccionistes i col·leccions d’art antigues. En aquell moment ja va semblar-me una qüestió pertinent, atès que coneixia mínimament els vincles i relacions directes que Pla havia mantingut amb una colla d’artistes, però ara que em trobo submergit en la lectura de la biografia rotunda que en Xavier ha escrit sobre en Josep, la pregunta m’ha assaltat amb més virulència.

En Xavier m’apuntava que al mas de Llofriu no es conserva cap testimoni, res, de les obres d’art que Josep Pla va poder adquirir o rebre com a regal dels artistes amb qui va compartir taula, whiskys i tertúlies als antres de Barcelona i París. És inconcebible que algú com ell, l’escriptor que amb lletra pintava paisatges, no tingués art a casa seva. Va ser amic de Joaquim Sunyer, Josep Dunyach, Joan B. Coromina, Josep Mompou o Pere Ynglada, entre molts altres, i va escriure biografies de grans homenots com Manolo Hugué o Santiago Rusiñol, la mort del qual va viure en directe a Aranjuez. Significativament, el primer article periodístic que publica Pla, l’any 1917, està dedicat al pintor Francesc Gimeno i les seves vistes de Begur. Ja a París, va viure envoltat de creadors catalans i, fins i tot, va jugar un paper rellevant en l’organització d’una exposició a la capital francesa, el 1920, a ells dedicada. És sabut que va efigiar alguns artistes als seus Retrats de Passaport i als Homenots, mentre que Adi Enberg, la seva companya, era amiga d’Apel·les Fenosa i Pau Gargallo. A Pau Picasso –com ell l’anomenava–, Josep Lluís Sert, Joaquim Mir, Enric Cristòfol Ricart o Domènec Carles cal comptar-los entre els subscriptors de la Vida de Manolo. Podria citar aquí, però no cal, mil evidències més per afermar el raonament que els artistes van ser fonamentals en la vida i trajectòria de l’escriptor de Palafrugell.

Se’m Fa difícil creure que Pla no tornés de Prats de Molló, allà on Manolo Hugué s’estava per prescripció mèdica i on l’escriptor va desplaçar-se per conviure-hi quinze dies i poder escriure el cèlebre llibre, sense uns quants dibuixos dedicats sota el braç, incloent algun retrat. És gairebé impensable. Un pintava i l’altre escrivia, anaven a comprar el pa i menjaven i bevien plegats. En una època en què la cultura de la presentalla entre amics, coneguts i saludats estava a l’ordre del dia, era natural que Pla acumulés un bon grapat de dibuixos, pintures o escultures amb dedicatòries personalitzades. És altament improbable que algú influent i ben relacionat com ell no rebés aquelles mostres de gratitud en forma d’obres d’art de petit format. És el que sabem de molts altres escriptors, compositors, arquitectes i membres en general de l’estament cultural català de l’època. I és encara més difícil que algú obsessiu com Pla amb els originals dels seus textos i articles, que s’esforçava sempre per recuperar i servar curosament al mas de Llofriu, o que guardava compulsivament els tiquets dels hotels on dormia, dels restaurants on menjava i dels trens que agafava perquè parlaven del seu periple vital vertiginós, no fes el mateix amb aquelles proves d’amistat en forma d’aquarel·la o dibuix sobre paper. El mas familiar es manté encara avui gairebé com Pla el va deixar, amb les calaixeres, les caixes de núvia i tot l’aixovar que parla d’una família arrelada a aquella terra des dels temps medievals. Pla va esforçar-se perquè això fos així i no té cap sentit que a les parets i racons llòbrecs del casalot no dormin arraulides les obres d’art propietat de l’escriptor. On deuen ser?

La resposta a aquesta pregunta, n’estic segur, algun dia ens la donarà Mariona Seguranyes, que ha estat la persona que en els darrers anys més ha treballat al voltant de la relació de Josep Pla amb els artistes, com va poder veure’s en la magnífica exposició que va comissariar el 2021 a la Fundació Josep Pla de Palafrugell. Mariona, et toca trobar-les.