I la llibertat dels fills?

Aquesta setmana PP i Vox han fet bona aquella màxima d’Ovidi Montllor que diu que “hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense”.

La llei d’educació que han aprovat les Corts Valencianes aquesta setmana és un dels atacs més greus que ha patit la nostra llengua en democràcia. N’han dit “llei de llibertat educativa” quan en realitat l’única llibertat que s’entreveu en tot aquest afer és la que es prenen els impulsors de la llei per treure el català de les aules. Però la nova llei del govern valencià no és només un atac a la llengua, sinó a tot el sistema públic d’educació: PP i Vox retallen als centres públics mentre afavoreixen l’escola concertada a través del districte únic.

No tindran llibertat els mestres de l’escola pública valenciana per decidir en quina llengua imparteixen classes, ni tindran llibertat les famílies que volen escolaritzar els seus fills en català ja que la llei redueix al mínim la presència del valencià a les zones amb predomini del castellà. En aquest afer l’única llibertat lingüística que es garanteix és, ras i curt, la llibertat dels pares que volen escolaritzar els fills únicament en castellà, és a dir, que volen fills monolingües. En un territori on el català està cada vegada més minoritzat i on es pot viure íntegrament en castellà, que els alumnes tinguin contacte amb el català hauria de ser vist com un enriquiment. Excepte, és clar, per aquells que no els agrade que es parle, s’escriga o es pense. I mentrestant ningú ha pensat en el més important: la llibertat del fills per ser, com a mínim, bilingües.