Museus i ciutats

Els Mèdici eren una família pode­rosa a Florència durant el Renai­xe­ment. El 1560, Cosimo de Mèdici va encar­re­gar la cons­trucció d’un edi­fici per allot­jar ofi­ci­nes de l’admi­nis­tració, i que es va ano­me­nar gli uffizi (les ofi­ci­nes). Ja des de l’ober­tura, el palau va alber­gar també algu­nes obres de l’extensa col·lecció artística de la família. Al segle XVI es van començar a fer el que avui ano­me­naríem visi­tes con­cer­ta­des de ciu­ta­dans que volien veure les obres d’art i final­ment, al segle XVIII, va obrir ofi­ci­al­ment al públic com un dels pri­mers museus del món.

El va seguir el Louvre, que, després de la Revo­lució Fran­cesa i de pas­sar el rei per la gui­llo­tina, es va obrir al públic mos­trant la impres­si­o­nant col·lecció reial, i després l’Alte Pinakot­hek a Múnic, el Prado i la Nati­o­nal Gallery a Lon­dres. Així es va ence­tar la pràctica de veure obres d’art, que ha aug­men­tat fins al dia d’avui, i els tipus de museus també s’han diver­si­fi­cat: ara n’hi ha de ciències natu­rals, d’esports, de tec­no­lo­gia o d’arque­o­lo­gia.

Ara mateix, per a una ciu­tat, tenir un museu emblemàtic o més d’un s’ha con­ver­tit en un reclam impres­cin­di­ble per atreure el turisme cul­tu­ral, més desit­ja­ble que no pas el turisme de bor­rat­xera, el sexual o el de només sol i platja. Fa tres dècades Bil­bao era una ciu­tat indus­trial i grisa en la qual ningú no s’hi atu­rava lle­vat que fos per neces­si­tat. Amb la inau­gu­ració del Museu Gug­gen­heim ara fa 27 anys, jun­ta­ment amb la neteja de cara del barri històric, Bil­bao va dei­xar enrere la seva imatge nega­tiva i ara forma part de cir­cuits turístics que han donat un nou alè a la ciu­tat. Màlaga va seguir una política sem­blant i actu­al­ment compta amb uns 40 museus, que no està gens mala­ment, entre els quals des­ta­quen el Museu Picasso, el Museu Thys­sen, el Cen­tre Pom­pi­dou, o la col·lecció cedida pel Museu d’Art Rus de Sant Peters­burg.

A Cata­lu­nya hi ha museus impor­tants per les ciu­tats que els acu­llen; el Dalí de Figue­res, el d’Art Medi­e­val de Vic, el de la Tècnica de Ter­rassa, el Víctor Bala­guer de Vila­nova i la Geltrú o el del Cinema de Girona en són alguns, sense obli­dar el Museu del Bar­roc de Man­resa, que s’acaba d’inau­gu­rar, que segur que atraurà turis­tes a una ciu­tat fins ara poc visi­tada.

A la nos­tra capi­tal, Bar­ce­lona, hi ha museus que valen molt la pena, encara que, siguem sin­cers, no tenim ni un Louvre, ni un Prado, ni una Nati­o­nal Gallery. Cal­dria una política pública clara en aquest aspecte, i en les dar­re­res dècades no ha exis­tit; més aviat al con­trari. Els dar­rers museus que s’han obert han estat fruit de la ini­ci­a­tiva pri­vada, com el MOCO, el Museu de l’Art Pro­hi­bit o el pro­per Museu Car­men Thys­sen. L’any 1995 l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona va des­man­te­llar el museu dedi­cat a l’artista olotí Josep Clarà, va dis­per­sar la seva obra, i el seu taller i el jardí nou­cen­tista van ser des­truïts: ver­gonyós. D’altra banda, l’ante­rior govern muni­ci­pal va opo­sar-se a la cons­trucció d’un museu al port que hau­ria estat sub­seu d’una de les pina­co­te­ques més grans del món, l’Her­mi­tage de Sant Peters­burg, amb un atrac­tiu pro­jecte de l’arqui­tecte japonès Toyo Ito. Hau­ria pogut esde­ve­nir un emblema de Bar­ce­lona com ho ha estat el Gug­gen­heim per a Bil­bao.

Així doncs, Bar­ce­lona es va car­re­gar el Museu Clarà i ha rebut­jat un museu que hau­ria estat un símbol per a la ciu­tat. Això sí: fa poc es va obrir un Museu de Belén Este­ban (la prin­cesa del pue­blo) al barri de Sant Andreu. Impres­si­o­nant. En lloc d’atraure el turisme cul­tu­ral, atrau­rem el turisme Tele 5.