Cada any, quan s’acosta la Setmana Santa, tinc el costum d’anar al Palau de la Música Catalana a escoltar la Passió segons sant Mateu, de Johann Sebastian Bach, gràcies al fet que els responsables d’aquest auditori programen aquesta obra cada temporada, cosa que els aficionats a la música antiga agraïm molt. A més a més, cada any és interpretada per una formació diferent, sempre amb una elevada qualitat musical. Sembla ser que aquest oratori es va estrenar l’11 d’abril de 1727, dia de Divendres Sant, a l’església de Sant Tomàs de Leipzig, Saxònia, un lloc en què Bach va treballar durant gairebé tres dècades. Aquesta setmana es compliran 298 anys de la seva estrena.

Malgrat la fama actual del compositor, en el seu moment va ser força desconegut. Un dels seus fills, també músic, un cop que va anar a una entrevista de feina va dir que el seu pare era “un compositor de províncies”. Efectivament, Johann Sebastian Bach va ser un creador musical que va treballar moltíssim i va deixar una obra extensa i variada, però no va sortir mai del que avui dia és Alemanya, ni va viure en cap gran ciutat, ni va compondre cap òpera, gènere que en aquell temps donava fama i diners. A més a més, la seva música es va oblidar quan va morir i no va començar a ser recuperada i reconeguda fins al cap d’un segle, quan Felix Mendelssohn va reestrenar alguna de les seves obres, entre les quals precisament la Passió segons sant Mateu. Hi ha una llegenda que diu que va descobrir aquesta obra un dia que la seva serventa va anar a comprar carn i la hi van embolicar amb la partitura de la passió de Bach. El cineasta Pere Portabella recrea aquesta història a El silenci abans de Bach (2007), una pel·lícula que homenatja el músic alemany amb altres escenes destacades com la d’un vagó de metro de Barcelona ple de violoncel·listes.

Les obres de Bach són pròpies d’un gran mestre i tenen a la vegada imaginació, bellesa i estructura. És alhora un escultor, un arquitecte i un enginyer del gènere musical, i dins del seu extens repertori, la Passió segons sant Mateu segurament és la seva obra més important, una de les obres cabdals de la història de la música i un pilar de la cultura occidental. Escrita en alemany, recrea el sofriment i la mort de Crist explicats a l’Evangeli segons sant Mateu. Té la forma d’oratori, amb orquestra, cor i solistes, amb un narrador que és el mateix evangelista. La interpretació més memorable que he viscut la vaig escoltar al Palau, ja fa alguns anys, de la mà del director britànic Sir John Eliot Gardiner. Va ser tan sublim que vam tenir la sensació que aquella nit vam tocar el cel amb les mans. En acabar el concert es va fer un silenci sepulcral fins que el director no va abaixar els braços i aleshores vam començar a aplaudir, commoguts, emocionats, clavats a la butaca. Mai oblidaré l’esgarrifança que vaig sentir quan el tenor Mark Padmore va cantar “Déu meu, per què m’has abandonat?” Bach havia escrit aquesta obra mestra per ser interpretada en una nit màgica com aquella.

La música de Bach és avui dia tocada, cantada, escoltada i estimada per milions de persones d’arreu del món. Bona part de la seva producció és música religiosa, però cal dir que és capaç de fer sentir l’espiritualitat fins i tot als que som agnòstics. Un personatge d’una novel·la de Henning Mankell deia que era afortunat per haver nascut després de Bach. Aquest dimecres tornaré al Palau, un any més, a escoltar la gran passió de Bach, obra que l’organista Montserrat Torrent va qualificar com “la bellesa de l’infinit”.