El pitjor de tot

No és només per l’edat que tinc que m’indigna la gerontofòbia. Tanmateix, fa temps que em pregunto, com ho deu fer tanta altra gent, per què Biden aspira a la reelecció com a president dels EUA: el Partit Demòcrata no considerava possible un altre candidat? No és clar que Biden hi renunciï (i si, en tot cas i en tan poc temps, l’alternativa sigui millor) tot i el que s’ha arribat a dir desprès del seu debat amb Trump. Allò que em sembla clar és què seria el pitjor de tot: que Trump torni a ser president dels EUA. Per molt que Biden, en el cas de guanyar, governés sota els efectes de la senilitat, seria una minúcia en relació amb el que pot representar per al món que ho faci un prepotent que ha fet diners sense escrúpols amb la idea que res ha de posar fre a ambicions com les seves, que abona els pitjors sentiments que duen a creure que els més vulnerables que tu tenen la culpa del que et passa, que es regeix per aquestes regles: la veritat no existeix i cal atacar sempre. Millor algú que titubegi coses mig assenyades (de qui pugui presidir els EUA tampoc es pot esperar que abanderi la justícia social) que un que diu sense vacil·lar tota mena de mentides. El cas és que fins els mitjans afins al Partit Demòcrata i ben contraris a Trump, com ara un diari tan emblemàtic com el The New York Times, semblen haver caigut en un parany: parlar més sobre l’estat de Biden que de les mentides i barbaritats de Trump. Encara bo que a França, de moment, no ha fet forat la propagació d’una falsedat: aquella que, definint tots dos d’extremistes, equipara el RN amb una esquerra en què la França Insubmisa hi té pes. Una carta que, jugada per la dreta i el mateix Macron, ha volgut normalitzar un partit racista.