Homenatge

Deixin-m’ho dir una altra vegada, i perdonin la contumàcia: em sento content del meu petit poble, i no només pel bell paisatge que l’envolta, per les fondalades esponeroses i els boscos gemats, no només per les vores de riu, pels vells molins històrics o les luxuriants muntanyes. A tot això s’hi afegeixen ara unes activitats públiques de categoria, i una bufera cultural que sembla no tenir atura. Ara mateix penso en l’homenatge que hem fet en record i a honor de Vicent Andrés Estellés en el centenari del seu naixement, considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània, i dels més reconeguts en català. D’ell s’ha dit que és el millor poeta valencià des de l’època d’Ausiàs March i Joan Roís de Corella. És clar que al meu poble hi ha de tot (i força) tal com diu que hi ha a la vinya (evangèlica) del Senyor. Un convilatà m’etzibà: “No tenim poetes, aquí, que hàgiu d’homenatjar-ne un de valencià?” Li vaig demanar què en sabia ell de Vicent Andrés Estellés, i em va dir que no en sabia ben res, ni tan sols n’havia sentit parlar mai. Ja no vaig haver de dir res més, la seva resposta era prou clara, contundent i aclaridora. Vam tenir el goig i el gust de la presència i actuació de Toni Climent, músic, membre de les corals de Xàtiva i Ciutat de València, i Rafa Gómez i Marta Lapuerta, dolçaina i tabal, pertanyents a la Colla de Dolçaines i Tabals Borumballa, la branca cultural més antiga de l’Espai País Valencià a Barcelona. I l’acte acabà amb la interpretació de La Muixeranga. Alguns sectors del nacionalisme valencià han volgut reivindicar la música de la Muixeranga com a himne del País Valencià i, fins i tot, com a himne dels Països Catalans. Sorpresa final: amb tabal i dolçaina, retrunyiren per la plaça de l’Església, imponents i emocionants, les notes d’Els Segadors. Dotze rapsodes pujaren a l’escenari a recitar poesies, i la cosa va acabar amb un sopar purament valencià, cuinat i servit pel nostre amic Rafel de Bocairent (comarca de la Vall d’Albaida), inspirador i esperonador de l’honorança a un personatge del qual tots els catalans hauríem d’estar (també) envanits. Al meu poble, perdonin que els ho digui, això encara provoca sentiments perquè ens parla d’unes arrels, d’una identitat i d’una germanor lingüística absoluta.