La memòria de Sau

La sequera dels últims anys ens ha fet fami­liar a tots la imatge del pantà de Sau. El cam­pa­nar i tota l’església vella de Sant Romà al des­co­bert s’han con­ver­tit en un senyal de la manca d’aigua. Quan els nivells ho han permès, no són pocs els turis­tes que han anat a tre­pit­jar la vall per ima­gi­nar-se com era la vida allà, abans de l’embas­sa­ment.

Lluny de la falsa visió idíl·lica o fins i tot bucòlica que algú podria tenir, el docu­men­tal Sau, la memòria sub­mer­gida recorda la història dels habi­tants que van dei­xar les seves cases i posa en relleu la feina dura dels tre­ba­lla­dors que van cons­truir la presa. El fran­quisme, que va apro­piar-se d’una obra dis­se­nyada per la República, va ama­gar dese­nes d’acci­dents mor­tals i no va fer res per evi­tar l’explo­tació labo­ral a Sau, sense cap segu­re­tat.

L’èxit és crei­xent. Gua­nya­dor del premi al millor docu­men­tal al fes­ti­val FIC-CAT de Roda de Berà i selec­ci­o­nat al Ter­res Fes­ti­val de Tor­tosa, el vídeo con­ti­nua cau­sant impacte als llocs d’Osona on es pro­jecta. Des d’abans de la seva estrena, el 16 de juny a El 9 TV, es van fer pre­es­tre­nes mul­ti­tu­dinàries a Vic, Man­lleu, Cen­te­lles o Fol­gue­ro­les, el calen­dari ha con­ti­nuat a Rupit, està pre­vista una exhi­bició el 21 de juliol a Sant Julià de Vila­torta i a l’agost, dues a Vila­nova de Sau. Coproduït per El 9 TV i La Xarxa amb suport del Memo­rial Democràtic, la ins­ti­tució Puig Por­ret i la Gene­ra­li­tat, ha omplert pla­ces i espais de cinema. El web ha rebut més de 10.000 visi­tes; el film acu­mula cen­te­nars d’hores de con­sum i cen­te­nars de milers de visu­a­lit­za­ci­ons a les xar­xes. És el con­tin­gut més vist l’últim any de les tele­vi­si­ons locals.

Des de la plaça Major de Vic, el direc­tor del docu­men­tal, Ot Bur­gaya, m’expli­cava que han bus­cat la “força nar­ra­tiva” en un tre­ball de “mol­tes capes” que “evoca el pas­sat” amb tes­ti­mo­nis d’infan­tesa i imat­ges d’arxius històrics. Es retrata un indret cosint les històries dels veïns amb la vida dels obrers. Però és més que això. A mi m’han col­pit mol­tes coses: l’aïlla­ment d’una vall de pes­se­bre de gent pobra, que els pan­ta­nai­res tre­ba­lles­sin a pic i pala, el risc de les bar­ri­na­des, els acci­dents, els més de vint anys d’obra, els homes refu­gi­ats en l’alco­ho­lisme o jugant-se els diners a les car­tes, les ron­des inti­mi­datòries de la Guàrdia Civil, el Nadal lluny de casa, el fred, els bar­ra­cons, els pre­so­ners de guerra, les cures amb aigua i vina­gre, el viatge d’un andalús d’Hino­josa expul­sat de la seva terra, els immi­grants espa­nyols reclu­tats, l’insult de “xar­nego” que van rebre alguns, el català d’Osona que ara par­len els seus fills i l’enyor d’unes cases i una escola que ja no hi són. L’aigua va negar el poble el 1962.

Són històries que no hem d’obli­dar. Cal­dria un gran home­natge als set homes que un Pri­mer de Maig van morir en caure al fons de les tur­bi­nes de Sau. I a totes les vícti­mes de la cons­trucció, que el NODO de Franco va tapar. El més trist són els morts anònims que també repo­sen al cemen­tiri, sense cap placa ni cap plor de ningú.