Espanya “futbolera”

Encara que no t’agradi el fut­bol, la car­re­gosa i tri­om­fal selecció espa­nyola que aca­para por­ta­des també pot des­per­tar el teu interès sociològic: d’alguna manera el plan­ter actual és un reflex del que és ara mateix l’Espa­nya baronívola. Hi ha cata­lans, hi ha bas­cos, hi ha negres, hi ha blancs, hi ha bons pro­fes­si­o­nals en això seu, ora­dors accep­ta­bles, male­du­cats impre­sen­ta­bles i també, és clar, hi ha fat­xes des­a­com­ple­xats. Ni un Gran Her­mano amb rigorós procés de tria hau­ria pro­por­ci­o­nat una millor com­bi­nació humana d’aquest tros de la pell de brau on ens toca pas­tu­rar. El bon paper de l’elit fut­bo­lera ha anat apa­re­llat a tota mena de polèmiques que van més enllà de la qüestió espor­tiva, fet nor­mal trac­tant-se de gent que té cer­vell per pen­sar, i per tant opi­nar del que li roti o del que li rellis­qui, ja sigui esfèric, polític o etílic. En això últim, les copes que xar­ru­pen dalt la car­rossa de la des­fi­lada, totes aques­tes cele­bra­ci­ons s’assem­blen força, ja siguin blan­ques, blau­grana o enro­gi­des i, encara que no formi part dels millors valors a enco­ma­nar, cal enten­dre que no tot han de ser die­tes espar­ta­nes i fle­xi­ons infi­ni­tes en uns pro­fes­si­o­nals que com els seus coe­ta­nis, que els aplau­dei­xen incon­di­ci­o­nals al pas de la comi­tiva, estan en edat de diver­tir-se. I és en pujar a l’esce­nari a cele­brar títols quan els fut­bo­le­ros exhi­bei­xen una natu­ra­li­tat sense fil­tres que hem d’apro­fi­tar perquè difícil­ment la veiem en les enso­pi­des rodes de premsa o en els par­tits sota vigilància arbi­tral. Les ria­lles i les abraçades als ves­ti­dors en aca­bar el par­tit, o en el seu cas els plors i els laments, hau­rien de ser res­sopó tele­vi­siu habi­tual, igual com la repe­tició de les millors juga­des, perquè el fut­bol també és això. Ens podrà agra­dar o se’ns en fotrà, que rei­vin­di­quin l’espa­nyo­li­tat de Gibral­tar –ja ho ha dit l’Íñigo Errejón: per què volen el Penyal si l’endemà l’ompli­rien d’Airbnb i així el tor­na­rien a rega­lar als fons angle­sos?– i ens podrà agra­dar més o menys que mal­trac­tin la salu­tació d’un pre­si­dent, que can­tin fatal i ballin només una mica millor. Però almenys aquells que no els solem mirar men­tre ven­ten xuts al camp hem seguit la seva cele­bració amb cris­pe­tes. És una altra manera d’obte­nir audiència en un lloc com Cata­lu­nya, on la gent no ho con­fessa però resulta que la final va tenir aquesta bonye­guda quota de pan­ta­lla del 67%.