Hora d’enretirar-se

No hi ha dubte que els mals resul­tats de JxCat, ERC i la CUP en el dar­rer cicle elec­to­ral són con­seqüència de l’abs­tenció d’una part sig­ni­fi­ca­tiva dels votants inde­pen­den­tis­tes. El pri­mer avís el van rebre en les muni­ci­pals del 2023 (350.000 vots menys); el segon, en les espa­nyo­les del mateix 2023 (690.000 menys); el ter­cer, en les cata­la­nes del 2024 (850.000 menys), i el quart, en les euro­pees també d’aquest 2024 (925.000 menys). El cas, però, és que cap dels par­tits no fa l’efecte que es vul­gui donar per al·ludit i, men­tre pugui con­ti­nuar reme­nant les cire­res d’una manera o altra, fa com aquell qui sent ploure. Això no vol dir que l’abs­tenció no ser­veixi de res. Ser­veix, i els ha fet molt mal. En aquest període han per­dut molts vots i molts escons, molta repre­sen­tació, i, a causa d’això, mol­tes cadi­res i men­ja­do­res i, sobre­tot, molts ingres­sos. Però pel que sem­bla encara no n’hi ha prou i caldrà con­ti­nuar-hi insis­tint fins que enten­guin que el pro­blema no són els abs­ten­ci­o­nis­tes que no els voten, sinó ells que són incapaços de donar-los una res­posta satis­factòria.

Una de les con­seqüències més visi­bles d’aquest esce­nari és que, per pri­mera vegada des del 1984, el bloc naci­o­na­lista ha que­dat sense majo­ria al Par­la­ment. En com­pa­ració amb les elec­ci­ons cata­la­nes del 2017 –les dades de les del 2021 són poc fia­bles pel fet que es van dur a terme en plena pandèmia de la covid–, si en les d’aquest 2024 els abs­ten­ci­o­nis­tes hagues­sin anat a votar és obvi que els hau­rien donat la majo­ria. Però si no ha estat així és perquè els votants han sen­tit que no només no els repre­sen­ten, sinó que durant tot aquest temps que han aga­fat la ban­dera de la inde­pendència per raons pura­ment tàcti­ques els han pres el pèl. JxCat, ERC i la CUP es limi­ten a cul­par qui s’ha que­dat a casa dels mals que els afli­gei­xen en lloc de pre­gun­tar-se per què ha pas­sat, amb un Car­les Puig­de­mont que s’aferra a la pos­si­bi­li­tat de ser inves­tit de nou pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat al preu que sigui men­tre se surti amb la seva i amb un Oriol Jun­que­ras que se n’ha anat per poder tor­nar, però que els seus matei­xos ja li han dit que no cal que ho faci. Tal­ment aga­fats com un ferro roent a la cadira de les escor­ri­a­lles del poder autonòmic, espe­rant asse­guts una amnis­tia que la pre­va­ri­ca­dora judi­ca­tura espa­nyola ha dei­xat clar que no els con­ce­dirà mai.

Ells dos, i tots els res­pon­sa­bles de l’ensul­si­ada del 2017 que encara no s’han apar­tat de la pri­mera línia de la política, són els taps que impe­dei­xen que els seus par­tits s’ado­nin del que està pas­sant real­ment, que es rege­ne­rin i que sor­gei­xin nous lide­rat­ges que no en siguin deu­tors i, com­ple­ta­ment des­vin­cu­lats d’ells, que tin­guin la capa­ci­tat de tor­nar a con­nec­tar amb l’elec­to­rat que tant han defrau­dat. O això, o dei­xar pas a altres for­ces polítiques i a altres diri­gents que, també sense ser-ne deu­tors, aga­fin el relleu i recu­pe­rin la con­fiança dels votants desen­ga­nyats i farts d’unes for­ma­ci­ons que els han enre­dat i traït. L’elec­tor inde­pen­den­tista no ha dei­xat mai de ser-hi des que la sentència del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal con­tra l’Esta­tut des­tapa el 2010 la caixa dels trons de la des­a­fecció de Cata­lu­nya envers Espa­nya, i si en cada elecció l’abs­tenció d’aquest votant creix és perquè JxCat, ERC i la CUP han dei­xat de repre­sen­tar-lo i, en lloc de rec­ti­fi­car, cada dia fan més gran la distància que els separa.

La crítica val per als líders d’aquests par­tits cata­lans, però també dels espa­nyols, que expres­sa­ment con­fo­nen la pèrdua de la majo­ria amb un retrocés de l’inde­pen­den­tisme, com fa Pedro Sánchez quan es penja la meda­lla d’haver-lo domes­ti­cat i d’haver curat la frac­tura que diu que va pro­vo­car. Res més lluny de la rea­li­tat. L’inde­pen­den­tisme, mal­grat tots ple­gats i a des­grat dels d’aquí i dels d’allà, hi con­ti­nua sent, a dins de les urnes o a fora, però hi és, no se n’ha anat enlloc. I si s’ha de tor­nar a fer sen­tir, en el supòsit que for­cin la repe­tició de les elec­ci­ons cata­la­nes del 12 de maig, que ningú no dubti que ho farà amb un nou i sonor cinquè avís que aquesta vegada els repor­tarà la pèrdua de més d’un milió de vots.

I és que en aquesta gran comèdia en què tots han par­ti­ci­pat del 2017 ençà ha arri­bat el moment d’abai­xar el teló. Abans, però, cal que els prin­ci­pals pro­ta­go­nis­tes i els que han mogut els fils entre bas­ti­dors sur­tin dis­cre­ta­ment d’escena. És hora de fer mutis, de ple­gar, de reti­rar-se, d’“enre­ti­rar-se” com deia Jordi Pujol, i de dei­xar de fer nosa.