Ni vull ni puc

Hi ha dues maneres d’anar pel món: encisat o desencisat. De l’encís no en parlaré aquí: ara mateix el somriure incrustat m’avorreix. Qui es dedica a escriure sap que de la felicitat perenne no en surt mai bona literatura. Viure desencisat, en canvi, és una merderada com un piano. Voluntàriament et blindes a no conèixer ningú, no trobes la gràcia a gairebé res. Estàs en un estat molt creatiu, això sí, però la il·lusió i les ganes se t’han esfumat i han viatjat fins a terres massa llunyanes com per abastar-les allargant el braç. Les ombres de la galleda d’aigua freda et dominen el teixit de l’existència i passeges l’ànima pels mars d’una incertesa i d’una amargor dignes del drama més dolent. La realitat es tenyeix de colors grisos i opacs, encara que el calendari digui que és estiu. El no-vull i el no-puc conformen la trama d’aquesta narrativa. En la pròpia batalla contra la marea de la decepció, ja no cal buscar cap escletxa de llum enmig de la penombra. L’ésser se t’ha fet miques i has perdut massa peces per recompondre el trencaclosques. Enmig d’aquesta voràgine d’emocions trobades i anhels truncats, el desencís vital s’erigeix com un enigma sense resposta, una ferida oberta que clama per ser tancada en un univers que sovint sembla indiferent. En la complexa teranyina de les relacions humanes, el desencís s’erigeix com un fenomen omnipresent. És una experiència dolorosa i trista a la vegada. En ocasions silenciós i de vegades estrepitós, el desànim causa una sensació de buidor en la qual no vols sentir parlar mai més d’amor, de sexe ni de llenties estofades.