Tribuna
Cau i net
La via unilateral i ràpida a la independència va fallar a Catalunya, com a Escòcia i el Quebec; mentre que Galícia i Euskadi es mouen en un projecte social i de millora gradual de l’autogovern. Cal reconèixer-ho i apel·lar a la població a tornar a les trinxeres on caldrà defensar la nació en els camps de la llengua, de les infraestructures, del finançament, dels serveis públics. Hem entrat en una via gradual i multilateral a la independència. Multilateral perquè també ha quedat clar que en solitari Catalunya no té prou força per fer trontollar el règim del 78 i remoure les estructures del poder de l’estat profund. Només les esquerres nacionals als Països Catalans, Euskalerria i Galícia són capaces de bastir un programa de ruptura democràtica: llibertats personals i plurinacionalitat.
Aquesta realitat fa pensar que l’actual panorama polític espanyol podria ser la darrera finestra d’oportunitat en temps per avançar en alguns camps. Hi ha un PSOE feble que està condicionat per les forces de les nacions no castellanes. Les forces que fins fa quatre dies mantenien l’estratègia de la confrontació a ultrança, han desaparegut del Congrés o han entrat en la via negociadora. Queden tres anys justets per aprofitar la conjuntura favorable. El que vingui després té grans possibilitats de reproduir el gir cap a l’extrema dreta de moltes comunitats autònomes i d’Europa.
Davant del canvi de cicle polític de la via ràpida a la gradual i per l’ensorrada del vot al conjunt de forces independentistes, en qualsevol país de tradició democràtica, es provocaria el pas al costat dels líders dels partits afectats. Aquí hi ha qui s’entesta en els dos principals partits de l’independentisme a allargar l’agonia dels lideratges, als quals cal reconèixer la feina feta i la repressió soferta, però que això no dona carta blanca per continuar imposant un model piramidal i d’hiperlideratge que ja no són creïbles. I on en aquests moments, conscients de la feblesa del seu lideratge, aposten per incrementar la colla de fidels a base d’accentuar un cert clientelisme i la repartidora de places i càrrecs de confiança. Una llarga agonia que pot espatllar el final de la biografia política dels qui van liderar la primera fase del procés.
Per altra part, l’obsessió per liderar l’espai independentista ha fracassat. Puigdemont no s’ha aprofitat gens del desgast dels republicans i cupaires. Però en canvi ha comportat unes batalles cruentes d’acusacions de traïció des de les xarxes anònimes o a cara descoberta. Batalles comunicacionals internes a dins de l’espai independentista on les segones files dels líders han actuat de força de xoc fent córrer mentides o activant campanyes anònimes completament injustificables. Han estat incapaços d’acompanyar els seus líders en el canvi de discurs, però han posat esforços inútils i poc ètics a buscar el cos a cos amb els adversaris polítics.
Alguns d’aquests segones files tenen presumptes casos de gestió econòmica de dubtosa legalitat en el món juntaire, i d’altres, responsables d’accions de contracomunicació irresponsable en el cas republicà. Crec, doncs, que seria bo que aquests segones files que fan passar vergonya als militants i electors independentistes, se n’anessin a casa. El perquè ha passat es pot entendre. La repressió va decapitar les direccions de l’independentisme i aquestes van delegar en personatges que, cavalcant sobre l’onada de bons resultats, van adoptar actituds arrogants. I de l’arrogància a la frivolitat només hi ha un pas.
Però és un drama que estiguin paralitzant el moment polític, les inèrcies dels líders que no volen passar a un segon pla i les conseqüències nefastes d’algunes actuacions dels segones files adscrits fidelment a cadascun d’aquells líders. Que ara mateix es continuï negociant amb el PSOE en taules separades mostra fins a quin punt l’actual composició del lideratge independentista ha caducat. Que les entitats suposadament transversals com Consell de la República i ANC continuïn actuant com a corretges de transmissió d’una sola de les forces independentistes també demostra fins a quin punt aquestes estructures estan esgotades i valdria més fer un punt i a part. Cal un cau i net, per superar allò del president Figueras: “Estic fins als collons de tots nosaltres.”