El negoci d’en Robert amb les cabres

Normalment, en el món empresarial i comercial, davant d’un acord, cal llegir les cares, escoltar les paraules i els silencis per entendre qui hi guanya, qui hi perd, o si ho fan les dues parts o ningú. Això no s’aplica a la política; perquè, llevat que siguin uns resultats desastrosos –la darrera vegada ERC i Ciutadans, per exemple–, tothom sembla que hagi guanyat, cosa que deixa pocs matisos a la manca de credibilitat dels missatges dels partits.

Pel que fa als pactes dels catalans –governs o partits– amb els espanyols, les reaccions sempre són les mateixes. La part espanyola, sigui més de dretes o d’esquerres, ho manifesti obertament o no, sempre n’està encantada, encara que els seus contraris, a Espanya, no s’estiguin de deixar anar estirabots per desestabilitzar el contrari; el seu camp de batalla no és aquí, com tampoc hi és cap mena d’interès més enllà del recaptatori i de la “pau social” necessària per tal que no decaigui. La part catalana, per contra, acostuma a celebrar-los a través de tots els mitjans com si fossin la grossa, amb tota la pompa i solemnitat; cal vendre als ciutadans qualsevol suposada concessió, per minsa que sigui, com una victòria heroica. Tanmateix, les cares, les paraules no dites i els silencis denoten una desconfiança que els portaveus fan mans i mànigues per dissimular. Hi ha una raó molt evident perquè tots els acords segueixin el mateix guió. Els espanyols mai no han complert els pactes subscrits amb Catalunya; per tant, estan molt tranquils. No cal ni llegir-ne els paràgrafs, perquè sempre s’han saltat pactes, acords, tractes, lleis, estatuts i constitucions. La fama històrica de bons negociants dels comerciants i empresaris catalans pel món deu ser quan van per ells, perquè la dels polítics que han de vetllar pel país deu ser la d’en Robert.