Les estacions de Haydn

Sense cap ordre ni concert, després de les de Txaikovski i les de Piazzolla, que van dur a evocar aquelles tan cèlebres de Vivaldi, avui faré presents Les estacions de Franz Joseph Haydn, que les va compondre en forma d’oratori al tombant del segle XVIII al XIX esperonat per l’èxit obtingut amb La creació. Com en el primer oratori de Haydn, el seu llibretista és Gottfried van Swieten, que en aquest cas no va inspirar-se en un text religiós, sinó en una obra profana: el poema The seasons, de l’escocès James Thomson. Es diu que Haydn no veia clar que el text no fos religiós, a diferència de bona part dels oratoris, però va consentir nodrir-se d’un poema inspirat en la naturalesa, però amb la visió deista que considera que l’observació empírica demostra de manera racional l’existència d’un Creador. D’aquí, aquesta obra simfònica-coral vol descriure la naturalesa (i la seva influència en els sentiments humans) com a manifestació de la grandesa del Creador. Faré atenció, és clar, a la part de l’estiu, i és així que al seu text, on se celebra la sortida del Sol, a qui les tres veus solistes (que donen veu a personatges imaginaris del món camperol) agraeixen que els deliti, els doni vida i sustent abans d’agrair al Creador el poder que va donar-li. Allò que més m’ha impactat és un passatge que semblaria escrit avui mateix: “Tota la naturalesa pateix: flors marcides, praderes àrides i fonts seques. A tot arreu regna la calor. Humans i animals llangueixen, al terra.” Desprès, però, se suggereix la frescor del bosc i, sobretot, arriba una tempesta que la música vol fer sentir amb realisme. Dit això amb el desig que la pluja arribi sense fer mal.